Paraula de Corc

Distingit amic, em permetreu que una vegada més m'infiltri entre els vostres escrits per adreçar-vos unes paraules.

No patíssiu, avui no he vingut ni a barrinar-vos ni a escridassar-vos. Potser és que m'ha pres un cert estovament estival, aneu a saber, però el cas és que trec el nas per acomiadar-me de vós una temporada. Mal que us pesi, no és tothom qui es complau en la immobilitat. Potser caldria, i us ho dic amb el to més amistós, que us plantegéssiu alguna expansió quilomètrica. Però no insistiré, no patiu, ja sé que és picar ferro fred i, tot i que escassos, els meus coneixements de forja m'indiquen que seria un esforç amb escassa recompensa.

Pel que fa a mi, us comunico que m'he decidit per un repòs nostrat que no em portarà més enllà de cap frontera. Canviaré simplement asfalt per natura. Cert és que encara dubto entre mar i muntanya, però tinc la sensació que em decantaré per la qüestió líquida: platgeta, solet... en fi, ja us podeu imaginar. No la situo encara massa, però he sentit parlar d'una tal Illa Caramany on penso que podria agençar-me una estada prou plaent.

Abans, però, de deixar-vos i atès que sóc lector forçat de les vostres expansions, no em puc estar de plantar-vos com a consell que emprengueu un investigació acurada sobre Ernest Satorra i Graupera. Si hagués d'amanir amb algun esquer aquesta proposta, us transcric les últimes impressions registrades al llibre de visites del seu Museu. No us diré de moment com han pervingut a les meves mans però us dono paraula que si és el cas (com auguro) que no progresseu en la vostra cerca així que torni em posaré en contacte amb vós i us trauré les castanyes del foc:

Las esbeltas y estilizadas figuras que pueblan su mundo delirante mantienen coloquios de tinieblas en el silencio de su Museo de las Esferas. No sé si he sido su único visitante o si a mi alrededor pululan otras almas heridas por las visiones inquietantes a las que él decidiera convocarles. No he podido desentrañar de sus balbuceos si lo mío era un privilegio o un eslabón más de una cadena trazada al azar o sutilmente perfilada por las imprevisibles ensoñaciones de un loco. Sólo sé que ahora debo abandonar la Sala y que me he comprometido a escribir el testimonio de mis impresiones en su Libro de Visitas. Me temo que esta hoja correrá la misma suerte de todas las que la antecedían i de las que sólo queda el mudo lamento de los flecos abandonados al ser rasgadas. No puedo añadir más. He de volver a la calle i hacer frente al resto de mi vida.

Aquí les teniu. Lamento no poder embolicar la citació amb una referència bibliogràfica precisa com aquestes a què sou tan donat. Un full que grogueja i té les vores ratades no té més testimoni d'autenticitat que la paraula que us puc donar de la seva existència. Paraula de Corc, és clar.

Que tingueu sort.

Ramona la Catalana (Vic, 1892-Barcelona, 1940)

Em diuen els papers que si reuneixo el valor suficient per sortir del meu cau i realitzar amb èxit una arriscada expedició a alguna expeneduria de llibres, podré firar-me un volum que em posarà en antecedents de les imbricacions del franquisme i els catalans.

Mentre reuneixo el valor per a aital proesa, entretindré el meu lleure de vacança –i qui sap si potser el vostre– amb una petita notícia sobre Ramona Maria de los Remedios Llimargas Solé, la qual, ultra haver fundat las Hermanas de Jesús Paciente, va sostenir estrambòtics col·loquis amb el Caudillo, fet que ens permet descobrir allò que podríem anomenar una “vigatana connexion” en les arrels de desgràcies tan nostrades com les que es van covar durant l’anomenada Guerra Civil.

La font d’on extrec aquestes pinzellades històriques no és altra que el volum Ramona, la Catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939 que hem d’agrair a Damián del Bosque de Sales i María Morros Parellada i que van editar les mateixes Hermanas de Jesús Paciente l’any 1985. No cal que us digui que el Nihil obstat del Censor, Lic. Francisco Pérez González, i l’Imprimatur d’Ángel Temiño, Bisbe d’Ourense, em donen la tranquil·la confiança que res del que conté tan edificant volum pot estar cobert per cap ombra d’incertesa.

Tant és així que accepto com a prou demostrada (per les evidències internes i externes que aporta el rigor cienífic del volum) la capacitat bilocadora de la nostra Ramona.

Si fóssiu llecs en la matèria, sapigueu que la bilocació (que no s’ha de confondre amb la traslació corporal efectiva o translocació ni amb l’abducció) és la facultat –comprovada en un nombre selecte de sants– que sol ocórrer en el grau místic suprem i que consisteix en la facultat de ser en dos llocs a la vegada. Tingueu en compte que, com diu Benedicte XIV: “La persona que es biloca es troba en un sol lloc: allí on realment habita o exerceix la seva activitat. Però els àngels bons prenen la seva apariència a l’altre lloc”. Afegeixo aquesta precisió per si alguna reserva científico-materialista que poguéssiu tenir us feia posar en dubte la possibilitat que Ramona anés a fer visita amb la més alta jerarquia militar.

No us entretindré amb més prolegòmens. Arribats en aquest punt ja us crec anímicament en condicions per assaborir en la seva versió literal i original l’esbarjosa descripció del primer encontre entre Francisco i Ramona:

Franco, hombre de fe cristiana y valeroso militar acostumbrado a jugarse la vida en la guerra, no temblaría al verse repentinamente en presencia de aquella sencillísima mujer catalana que nadie le había anunciado, ni presentado, ni había pasado por puerta alguna... Se la quedaría mirando de arriba abajo: desde el gran pañuelo que cubría su cabeza, al largo delantal y humildísimo calzado. Todo se confirmaría –que no se trataba de una alucinación, él que jamás las habría sufrido– al interrogar al cuerpo de guardia y a sus severos introductores. Para salir de dudas ante lo evidente no natural, Franco al verla por vez primera se santiguó, armándose con la señal de la cruz, tan poderosa siempre para el cristiano. Y le dijo a Ramona por anticipado: – “Podría V. rezar conmigo una avemaría”? –No una sino tres”, habría sido la respuesta de ella.

–“Francisco, Francisco” serían las palabras introductorias de cada mensaje, desde el primer día... A continuación venían unas muy pocas y claras expresiones que contenían la orden o el consejo del Cielo... Ella hablaba siempre en catalán.

–¡Hábleme, por favor, en castellano!, rogaba Franco.

–No el sé parlar... (No lo sé hablar.) Y seguía hablando su catalán nativo, aunque se hacía entender bien al oírle un gallego de gran cultura expresarse en lengua románica similar.

–Quién ha dejado entrar a esta mujer?, inquirió (para más cerciorarse de lo sobrenatural del asunto) saliendo él para explorar a quien vigilaba la antesala.

–Qué mujer?, le contestaron. Al regresar al despacho ya no encontró a Ramona. Se corrió también el antedicho incidente de cuando Franco quiso salir un momento para introducir a su esposa y presentársela a Ramona. Este particular nos lo ha confirmado alguien que no quiere se cite su nombre mientras viva.

Le bastaría esta muestra una vez por todas. ¡No se trataba pues de una pacífica intrusa que hubiese logrado entrar a los guardianes, cosa imposible.

En lo sucesivo, parece que Franco recibiría los mensajes con la cabeza inclinada y con las manos cruzadas sobre el pecho. Y a penas desaparecida la celestial mensajera, hacía una breve oración. Es cierto que una vez un ayudante encontro a Franco de rodillas, orando... Habría recibido poco antes la visita de Ramona...

Espero que, més enllà de la transcendència historiogràfica del document, no us hagin passat per alt les implicacions sociolingüístiques de l’escena.

Tal vegada fóra bo que poséssim aquesta informació a mans del President de la Cambra Baixa de l’Estat. Qui sap si per no passar per més incultes que el anterior Jefe del Estado donaríem una empenta a l’ús de las lenguas vernáculas en el clos selecte dels polítics preclars dels nostres estimats veïns.