dimarts, 27 de setembre de 2005

Tristesa

De vegades ens emprèn sense com ni perquè, de vegades ens la imposen. Però sempre té la mateixa textura apegalosa i sentim com s'emmotlla a la pell i ens aferra. I sabem també que l'haurem de vestir, i que ens acompanyarà tothora, per bé que mirarem, potser, d'estalviar als altres el fosc ressò de les seves petjades mentre passeja a l'interior del buit que ha creat en nosaltres.

Atendrem consells benintencionats, paraules d'amistat, expressions d'afecte. Però en el fons de nosaltres sabem que la lluita ens pertoca, que el vestit ha estat tallat a mida i que només nosaltres ens en podem despullar i recuperar l'esclat de la pell i el somriure.

I sabem que ho farem. D'una revolada o amb la lentitud exasperant de les hores que no passen.

Al final del camí, hi ha sempre el guany de la pau retrobada.

PISCINA

No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d'una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d'on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d'on sembla que no pugui sortir mai.

En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s'abandona a prendre el sol.

Joan Vinyoli

4 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

La pau retrobada construida sobre la base de les ocasiones perdudes i rebutjades irracionalment? No triem haver nascut, ni de qui ho fem.

Eumolp ha dit...

Però podem triar el camí que fem i el destí que intentem atènyer.

Eumolp ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
arsvirtualis ha dit...

Tries i comences a caminar, i fent el camí t'acompanyen esperits que et recorden de tant en tant qui vas ser, encara que aquest passat ara tingui la relevància d'una mera anèdocta. El present és vàlid.