dilluns, 26 de setembre de 2005

Quiquigolles

Com sortint d'un calaixet de la memòria, ha vingut a mi la paraula "quiquigolles" i sembla com si em desafiés a fer una mica de teoria. Acceptem l'envit.

"Quiquigolles", segons el meu idiolecte i en llenguatge infantívol, és l'equivalent de "pessigolles". Ja em perdonareu la debilitat, però sí, sóc també d'aquells que ha sofert la vana pretensió dels adults que creuen que si redueixen les paraules a un quequeig vagament intel·ligible, facilitaran el calvari comunicatiu dels infants.

Ara, de gran, quan vull precisar el significat d'alguna paraula, em submergeixo a un diccionari.

El que tinc més a l'abast és el de l'Institut d'Estudis Catalans. Més enllà de les agres polèmiques que va suscitar en ser publicat, a mi em plau per la textura dels seus fulls i la consistència de la seva coberta. Ah, i el pes, que no és ni escàs ni excessiu.

Diu el Diccionari de l'IEC que pessigolles (f. pl.) és la "sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió". I dóna els següents exemples: "Fer pessigolles sota l'aixella. Em feia pessigolles a l'orella amb un brot de romaní".

La definició és la que ja figurava al diccionari Fabra, si més no a la desena edició, la de 1979, que és la que puc acreditar. Potser això excusa la migrada base científica del tema aixella (digueu: hi ha estadístiques?) o la tirada bucòlico-noucentista de brot de romaní (estem els urbanites condemnats a no conèixer aital plaer?)

Sigui com sigui, continuo donant crèdit a la inclusió del terme "tocaments". Caldria que les vostres oïdes consonessin amb les implicacions pecaminoses del terme perquè entenguéssiu que aporta un escreix de significació transgressora al plaer que sens dubte susciten els contactes.

Si ara em preguntéssiu on rau el secret misteri que desencadena les meves convulsions (cosa que d'altra banda dubto molt que pugui interessar a massa gent) hauria de posar en qüestió l'àmbit somàtic a què es circumscriu els diccionari. Per bé que no m'estic d'agrair tenaces exploracions dactilars, he d'admetre sense embuts ni fingiments, que el centre de les meves rialles es troba en el cervell. És així, i així ho he d'admetre.

Ah, i portant la confiança al límit de la impudícia, us faré sabedors que d'uns deliciosos mesos ençà, les meves neurones no deixen de somriure.

2 comentaris:

nacat ha dit...

Hola, eumolp,

Sí, el llenguatge que feim servir els grans envers els infants és d'un ridícul que sovint frega el patetisme més absolut. De vegades els parlam com si fossin beneits, cosa que no és certa de cap de les maneres, que són més espavilats "que un cove d'alatxa".

Pel que fa a la paraula "quiquigolles", mai abans no l'havia sentida a dir. Pels meus verals, a banda de "pessigolles", com pertot arreu, en tenim una de molt especial: "cossigolles", que ve registrada en el DCVB, juntament amb entrades com pessigoles, pessiguelles, pessiguetes, cosseguelles, cassigoles, cassanogues, cassònigues, cassònies, cossinogues, cosquinogues, cosquelles, coscanelles, cosconelles, cosquerelles, segulletes, cosquilles, cossiguetes, còssigues, cassogues i joques.

Eumolp ha dit...

Home de diccionaris com sóc, li tinc una devoció molt especial a DCVB.

I us diré que, sense negar l'evident comoditat de la consulta online, sempre que puc trio l'amabilitat del passeig pels seus fulls un pèl aspres, però sempre acollidors.

Gràcies pel reguitzell de sinònims. Si m'hagués de decantar, ho faria per les pessiguetes, malgrat que en poguéssiu deduir un tirant massoquista que, sigui dit de passada, no ha influït en la tria.