divendres, 13 de maig de 2005

Lloat sia Déu!

Geperut, plega, fes-me cas.

Havent-me empassat (amb esforç i libacions abundants, tot cal dir-ho) la trista i tendra història de la gata Mixa no n'ha quedat altre remei que deixar tota la dentadura, tota!, al balancí de caoba que reservo per al casos d'emergència.

Sort n'has tingut. Cas contrari a hores d'ara estaries travessat per incomptables galeries. Galeries de càstig, certament. Que te'l mereixes, ex-amic.

On s'és vist aquest estovament, aquest "ai ves per on que em poso nostàlgic", i no tan sols ho faig que, al damunt, vaig i ho proclamo...

I jo que em pensava que et tenia ensenyadet... Fuig, home, fuig. I el pudor? I la bona criança? Per això em vaig esllomar treballant per portar-te a una escola de pagu? Així m'ho agraeixes?

Posats a expansions emotivo-necrofíliques més et valdria consultar Ivolo i que aquest t'innovés dels costums mortuoris papús. Tal vegada t'emmirallaries en alguna vídua i com ella amb els avantpassats de rigor trasportaries degudament enfarcellada l'ossada d'aquests animalons que semblen ocupar un lloc tan eminent en el territori dels teus afectes. Posats a sacsejar, qui sap si el cloc-cloc superaria el fru-fru.

Breu, em costarà de perdonar-te, que ho sàpigues. Mantinc l'enteresa i condescendeixo a parlar-te encara només perquè sempre tinc presents les paraules de Becket: "L'honeur d'être homme est d'aller jusqu'au bout, nulle part, bien entendu, mais sans emplir l'air de nos cris".

Sort en tens que sóc un Corc llegit.

1 comentari:

arsvirtualis ha dit...

Un pelet impertinent el "teu" Corcó, no?
Encara que -i això és un suposar- potser a cadascú li pertoca el Corço que s'ha guanyat....
De totes maneres, amb Corcó o sense, vagi un bes pel davant.