Tantes cares i una sola creu. La dels temps que corren. Amb sàdics que destralegen i maten a preu fet per a major glòria del seu egotisme desenfrenat. Mentiders compulsius que les deixen anar com -diuen- que fan les ases amb els pets. I nosaltres que ens ho empassem des de la nostra covarda i amable comoditat. Regurgitant algun plat ben cuinat i pontificant a la sobretaula amb cafè, copa i puro.
Tantes cares i tots tan culpables. Que no cal prémer el botó ni guiar el dron carregat de mort, ni contemplar el vol esvelt del missil portador de malvestat. Tots culpables pel sol fet de respirar, que no hi ha coartada per a tots els que diem que no, que no pot ser, que sembla mentida, que és inconcebible, que tant de bo...
Però un cop dit això, reconciliats amb nosaltres mateixos perquè ens sentim al costat bo de la història, anem cap al llit i mirem de caure en un son profund perquè demà ens espera un nou dia.
Nou dia per a qui? Perquè tots els dies són vells, arrossinats, tristos, grisos i perduts.
Hi havia aquell que anava a la recerca del temps perdut. Inútil comesa.
El temps és irremissiblement perdut. Com el món. Com tots nosaltes.
Amén.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada