Barcelone

Sóc de poc sortir, potser seria més exacte dir que sóc de gens sortir. El cancell de ca meva fa frontera amb el no-res, cosa que explica prou bé que no m'atregui massa llençar-me a travessies més aviat amb pocs o nuls al·licients.

Dit de manera més concisa, m'ho he de pensar molt per baixar a Barcelona. Reconec que fa uns anys, m'hi arriscava alguna vegada perquè a la porta de la FNAC hi havia algú que em cridava amb més força que els llibres. Però la roda del temps tot s'ho menja i no hi ha res, avui per avui, que em faci anar més enllà de la plaça del Diamant.

Aquesta meva Barcelona d'ara m'és tan llunyana com la que us reporto tot seguit. Ve de l'any 1955 i us arriba de la mà de Boris Vian. 

Ja sé que és altament improbable, però si sabés que me l'havia de trobar, encara m'arriscaria a rodolar Rambla avall.

Que "lo cortés no quita lo valiente", que deia la meva àvia navarresa.