Ovidi

Cadascú té les devocions que té. Les que vol. O potser les que pot. Que al capdavall és ben igual perquè el món sempre gira cap per avall com el que és, una baldufa que mai no ha après de modos.

Tot això ve a tomb perquè avui fa vint-i-cinc anys que va morir Ovidi. 

Quan se'n va algú que estimo penso com és d'absurd que passi avall la bona gent mentre els fills de puta se la campen  a cor què vols. Però és així. Ho vaig pensar fa vint-i-cinc anys i ho penso ara. 

Per a mi, Ovidi va ser sempre el més gran. El seguien, per ordre de preferència, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet. De Serrat, ni parlar-ne. I en Raimon venia a ser com una medecina que calia empassar-se, però que tenia un regust que no m'acabava de fer el pes. I amb en Llach m'hi vaig trobar anys més endavant, amb el so de les campanes i amb el fons de mort.

Però res, tot és cendra i només cendra. Tan o més inútil que aquesta lletania que no porta enlloc.

Deixem doncs que parli qui ho ha de fer.