dilluns, 23 de setembre de 2019

No sé si tenir por...


...perquè comencen a venir per totes bandes i jo sóc i em sento fràgil, com una flor que treu el nas (observeu que deu ser una flor tirant a monstruosa, ja em direu, amb nas) en un prat que tot déu es veu amb cor de sollar (aquí heu d'imaginar el so de les botes que trepitgen ferm a ritme d'"et donarem pel sac") i deixar-ho tot tan pelat com es vanava de fer-ho Attila, el galdós precedent dels defoliants amb què els amics americans van ruixar aquell país que ara podem visitar amb intencions més o menys culturals. Però és que no som res, i jo menys que tots vosaltres, perquè estic cansat de veure-les venir (per la dreta, per l'esquerra, per dalt i per baix) i de veure com qui més qui menys fingeix que té plans magnífics per treure'ns d'aquesta mena de pou que ens xucla des de fa prou anys i ens demana que fem confiança i que anem a engruixir els rengles dels fidels a les causes que cal defensar....

...però arriba l'hora que penses que ja està bé, que ja n'hi ha prou, i que siguin els uns o siguin els altres, ets tu que hauràs d'anar pel món amb una mà al davant i l'altra al darrere....

...i és que si anem a mirar, entre ensenyar impúdicament les vergonyes i girar-s'hi definitivament d'esquena i fer el camí cap al no-res amb la mica de dignitat que encara ens queda, potser aquest és l'últim atot que ens queda per jugar.

Laus Deo.