Ara

Jo sóc el present, l'ara. D'això no en tinc cap dubte. M'estic al mig, per força i per gust, perquè m'agrada fugir de tot extrem. Equilibri i mesura. O sigui, immobilisme. Fixar-ho tot tal com està i negar-se al canvi, recepta segura d'avançar cap al no-res. Decadència i dissolució. M'agrada.

Tinc però la inquietud -crec que ja ho tinc dit en algun altre lloc- que no sé on posar passat i futur. Entenc que la convenció és que el passat miri a l'esquerra i el futur a la dreta, i veig que lliga amb els signes del temps, però no m'agrada la idea, carregat de prejudicis com estic.

Buscarem doncs una sortida i conclourem que no hi ha ni passat ni futur sinó uns ulls que tant a dreta com a esquerra miren el seu present. I que se senten al mig. Perquè els agrada fugir de tot extrem. Perquè són partidaris de l'equilibri i la mesura. De l'immobilisme, doncs. De la decadència i de la dissolució.

Potser l'esperança l'hauríem de buscar en la cara oculta? Com en una lluna qualsevol? 

Però no, ni darrere del full ni darrere de la pantalla hi ha res. Com a molt, una fusta o plaques i connexions. És a dir, no res que ens ajudi a completar el misteri.