Llunes d'estiu

Per un instant he pensat que potser avui cediria a la temptació i trauria el nas a l'exterior per mirar de veure aquest fenomen tan extraordinari que ens anuncien: l'eclipsi lunar més llarg del segle. I que a més a més farà que la lluna es torni vermella, lluna de sang que en diuen, fixeu-vos-hi bé.

Però no ho faré, perquè qualsevol cosa que s'esdevingui més enllà dels sis murs del meu cau ni m'ha d'inquietar ni em desperta cap mena d'interès.

Fa temps que guardo entre els molts testimonis que no tenen explicació aquesta pedra trobada per S.K Kilhonney a la seva última expedició a la Guaiana. Hi he dedicat moltes hores d'estudi, peró encara estic lluny de treure'n l'entrellat.

Sé però que augura el tenebrós futur que ens espera. La distància entre el forat negre on vegetem i l'horitzó boreal que encara ens protegeix veig com es va escurçant. No som res, i cada dia que passa veig com ens acostem a la nostra última frontera. 

Deixaré doncs que aquesta nit la lluna s'enfosqueixi sense cap neguit. No em fa res que aquest sigui l'eclipsi lunar més llarg del segle perquè sé que no n'hi ha d'haver cap més. Ni de més llarg ni de més curt.