Futur

Jo sóc de gats, vagi aquesta veritat per davant. 

Però això no obsta perquè guardi un racó de privilegi per al gos de Goya, una de les pintures que salvaria cas de produir-se aquesta amena fi del món que de la mà dels maies ens distreu els ocis fins a la ratlla del Nadal.

Ja sé, ja sé, el món no s'acabarà. Eps, i que no començarà una nova era, no fotem! Encara no és el cas que em vegi en la necessitat d'acollir-me a coartades de pa sucat amb oli, que tampoc no estic tant a les últimes....

Si anem a mirar, jo crec que -cas de produir-se- hauríem de mostrar una certa alegria per tenir el privilegi d'assistir a la fi del món. Tantes ossades que han traspassat sense com ni per què, en una discreta extinció individual, sense la companyia d'un holocaust comunitari, s'han hagut de sentir, no sé com dir-ho, una mica estafades. Posats a triar entre una mort anònima i una escabetxina col·lectiva amb grans efectes de pirotècnia, no crec que hi hagi res a debatre.

Accepto doncs que allargarem les molt diverses agonies que Nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ha tingut a bé d'obsequiar-nos. 

Gràcies li siguin donades, faltaria més.

Més enllà de la meva petita cripta on regnen la pau i l'harmonia, el món que m'envolta m'obsequia puntualment amb destrets a cor què vols i desastres a balquena.

I d'això infereixo que l'aclaparament que esclafa el gos de Goya, aquest caparró que ensuma el desastre ocre que l'embolcalla, pinta amb exacta certesa el futur que m'espera.

Doncs aquí estic. Com el gos. Com tots.

Amén.