Té una certa gràcia, per bé que reconec que això de les gràcies depèn de la perspectiva. 

La meva, en general, té una tirada mortuòria i quan vaig ensopegar aquesta calavera (no sé massa on, si no us ho diria) la vaig afegir a la meva col·lecció, que últimament va poblant-se de la combinació de senyoretes i ossos.

És un combinació com n'hi ha tantes, i al capdavall cadascú les enfila per on li plau, o per on pot -que ara no sabria certificar la literalitat de la dita.

Són temps embolicats, bons per enfundar-se en greus reflexions, engegar-ho tot a rodar o seguir trontollant per aquest món de mones que tenim el dubtós honor i l'enorme paciència de compartir.

Com que sempre he tingut tirada a la conformitat i al panxacontentisme he optat per teixir-me el meu capoll i encarar la metamorfosi amb santa paciència.

Com que la vida en els capolls té una certa semblança amb allò de l'altra vida (si voleu referents literaris us suggereixo el Sum vermis de Verdaguer) i com que les meves expectatives no inclouen Déus ni Altres Vides de cap mena ni pelatge, m'aconformo amb uns ossos repelats que exhibeixen de forma intermitent carnadures de molt bon record.

Embolicat i abstrús, sí. Però d'alguna manera m'he d'entretenir.

Ja em sabreu disculpar.