Schopenhauer/after hours

Sento a la ràdio (en rigorosa repetició/dissabte 18 de febrer a les 16.38) una entrevista que feia en Jordi Basté a “Els amics de les arts”. Té el to que gasta l’ínclit entrevistador quan ensabona els qui són de la seva corda. Perdó, rectifico: quan assimila les seves fílies als qui vol que l’acreditin com a un radiofonista que s’arrenglera en el recte camí de la modernitat catalanòfila.

(Potser costarà de creure, però no li desitjo cap afonia perpètua al xamós Basté. Només que m’agradaria que aprengués a distanciar-se del seu propi melic d’ell mateix.)

Allò que em crida l’atenció de l’entrevista són els ais i ois que promou una “atrevida” rima a què s’arrisquen els col·legues artístics: “Schopenhauer” amb “after hours”.

No vull desmerèixer la pirotècnia rimadora del conjunt de música lleugera, però elevar aquest detall a la categoria de genialitat literària em fa venir basques. No pel fet en si mateix, és clar, sinó per la ignorància manifesta de precedents de molta més substància.

¿O és que ignorem l’acoblament de “bus” amb “cuguç” (J.V. Foix. Sonet 46 de Sol, i de dol), la tiralllonga en “ic” que l’amic Espriu ens va regalar a Primera història d’Esther, que arrenca Bigtan i clou el Cor de titelles, o la subtil encaixada entre “Shumann” i “perfumen”, que ens va perfilar Màrius Torres a Abenlied?

Doncs sí, jo crec que els ignoren. Cosa que en si mateixa no em sembla ni bé ni malament, però que no deixa de saber-me una mica de greu.

Perquè, tanmateix, una mica més de lectura situaria els descobridors de la sopa d’all i els seus exègetes al nivell mediocre de la banalitat que els pertoca.