Antígona (I)

Aprofitant aquest pont, el qui m’utilitza, ha començat a remenar papers per repescar la memòria d’Antígona. De grat o per força ha de desempolsar vells afectes per fer sirgar la canalla. D’aquí no massa, li tocarà fingir una certa erudició i empènyer els personatges d’Espriu i les seves diverses circumstàncies coll avall de la selecta tropa que fa veure que l’escolta.

Ell dubta –jo sé de cert que no se’n sortirà, però li dispensaré la gràcia d’amagar-l’hi– que sigui capaç d’encomanar als alumnes l’estimació que va covar per la peça quan la va llegir ara fa trenta anys. Hi posarà, això sí, una certa voluntat; i potser amb això ja ens podem donar per ben pagats. Tots: els qui ho patiran, el qui s’hi esforçarà i jo mateix, que em veuré obligat a sortir a prendre la fresca.

Per això us parlaré avui de mi, d’aquest Eumolp que fa cinc o sis anys que s’arrossega post amunt i post avall. I fins i tot (si no em pot la mandra, circumstància d’una altíssima probabilitat) allargaré la meva bondat fins a oferir-vos una certa dissecció de l’obra feta des des dintre. Espectadors o lectors, us heu d’esforçar per ignorar la tramoia. Jo no tinc aquesta servitud i puc, sense vergonya, parlar dels sargits de les túniques o les ratadures dels coturns. O del manyoc de draps que tragino a l’esquena. O és que us pensàveu que sóc de veritat geperut?

Perdríeu el temps si us obstinàveu amb Posidons i Quiones. No sé si he estat a Etiòpia, Tràcia em resulta vagament familiar... I això d’Eleusis és per a mi un gran misteri....

La petja més llunyana en què em reconec la devem a Eurípides. Em va treure d’esquitllentes a Les fenícies en boca de Tirèsias, amb qui el destí ja em va nuar:

Caic de fatiga, no t’ho nego; del país

Dels Erecteides se’m va dur ahî en aquest.

Allí s’estava en guerra amb els llancers d’Eumolp;

I em deuen la victòria a mi els Cecròpides.

Aquesta corona d’or que em veus portar, la tinc

Com a primícia dels espolis enemics.

Abans d’anar a petar al rovell de l’ou dels embolics dels Labdàcides m’havia d’empeltar, però, d’un insigne cosinet: Pulcre Trompel·li. D’aquí em ve aquest aire de titella que tragino, la gepa que compartim i el tarannà histriònic i lúcid que tanta il·lusió em fa. L’únic que li retrec al meu creador és que no em deixés compartir la fina erudició del parent d’Alfaranja. Però ves què hi hem de fer.... (Per cert, si algú volgués afinar en el parentiu, que no s’estigui de llegir l’episodi “Montpeller i l’ombra del Conqueridor” a D’una vella i encerclada terra i també Tarot per a algun titella d’Alfaranja. Geperuts a banda, són lectures que us faran una mica més feliços i una mica més savis.)

I xanet-xanet, heus ací que vaig arribar a Tebes. L’any 1939, solet; amb el Lúcid Conseller a partir del 1964, un quart de segle més tard.

El Conseller i jo compartim una mateixa condició desencaixada: som personatges estranys a la tragèdia; ens justifica la distància que podem aportar i la nostra lucidesa. (Observareu que el Conseller, prou més tifa que jo malgrat la indiferència que gasta, incorpora la característica al nom. Jo, molt més modest, la practico però no l’exhibeixo. Un punt a favor meu, em sembla.)

També és veritat que diferim en un fet essencial. Mentre el meu compare es limita a ser espectador –“la lucidesa deixa intacta l’acció” – jo em mullo, com diríeu ara, i em solidaritzo amb Antígona i l’acompanyo en el seu acte pietós i en el seu suplici.

Me n’he de sentir orgullós? Potser sí, potser no. Al capdavall, potser només sóc fruit d’una certa rauxa de joventut. A què ve sinó que l’any 64, Espriu es tragués el Conseller del barret?

El meu gest convida a acompanyar Antígona tots aquells que entenen la raó última de la seva expiació; el lector o l’espectador es poden sentir solidaris del gest redemptor de la princesa. Quan Espriu tira aigua al vi plantificant el Conseller amb les seves despietades reflexions finals, ni això no ens queda: ens han pres –us han pres, vaja– l’última coartada. Per molt acompanyada que vagi, Antígona avança solitària a l’encontre de la mort, íntima confirmació de la justícia del seu acte.

Però no ens esveréssim. Dono per bona la decisió que vaig prendre en el seu moment. Al capdavall, aprofitant l’avinentesa, jo també em redimia de tanta estultícia. I ben clar que ho deia, quan Antígona feia un últim intent per salvar-me: “M’allibero finalment dels vostres cops i de les vostres rialles. Sé tots els mots que amaguen la solitud de l’home, no he d’aprendre res més”.

S’ha fet fosc. Remenar aquestes cendres m’ha deixat un regust agredolç. El perfum de paraules velles em produeix plaer però ara m’he de canviar de disfressa. En tinc un bagul ple i no em costa de triar.

Continuarà (o no...).