dilluns, 10 d’octubre de 2011

Lloat sia Déu

Aquest cap de setmana he tingut el plaer de perdre tota una tarda i tot un matí mesurant les meves migrades forces amb els envitricolls dels adeessaela, les portabilitats, les connectivitats i totes aquestes boniques collonades que de tant en tant ens fan la punyeta als qui -a una edat provecta, tot sigui dit- ens hem firat un esbarjós racó en aquest univers elèctric.

Si tot plegat funciona, uns hipotètics ulls moguts per una incomprensible bona voluntat potser llegiran això. Voldria compartir-hi una reflexió modesta. Heus-la ací.

Els serveis d'atenció a l'usuari estan externalitzats. És un dels molts beneficis amb què ens obsequia la beneïda globalització. És així, i no gosaria posar-hi cap pega.

Els serveis que em van correspondre em va semblar que estaven localitzats a Mèxic (tot i que la meva discreta capacitat de discriminar els dialectes de la llengua castellana no m'aconsellaria posar-hi la mà al foc).

Com que sóc bífid, vaig acceptar l'atot i vaig col·loquiar distesament amb el/la telefonista de torn.

Jo hi posava bona voluntat, l'interlocutor/la interlocutora em retopava amb ofici i una discreta submissió a les pautes de la bona atenció al client -que en cap cas, com és de llei, contemplaven la possibiliatat que el menda pogués estar parlant una segona llengua.

Vull donar testimoni que entre les interferències que fan al cas, la velocitat en la locució dels telefonistes, les indicacions abstruses que em donaven i el nerviosisme creixent que em prenia, que arribéssim a bon port s'ha de considerar un miracle.

Jo m'hauria estimat més que m'atenguessin en valencià. Tothom sap que és una llengua diferent del català, però no sé per què hi tinc la mà trencada i l'entenc.

Però ja sé que no pot ser. I per això, en previsió de futures avaries voldria saber si em puc matricular en algun curs de mexicà.

Obedient i disciplinat com sóc, no voldria en cap cas molestar la feina dels amables tècnics que amb tan bona voluntat miraven de fer-se entendre i facilitar-me la vida.

Ja em direu.

1 comentari:

Clidice ha dit...

la bifidesa (bifiditat?) al final ens resulta carregosa, més que res per l'interès que hi posem des d'ací i el poc que hi posen des d'allà (sigui on sigui). en qualsevol cas us n'heu sortit amb els descendents d'en Panxo Villa, perquè us estic llegint :)