L'ordenació de la tecla

Tinc una pèssima memòria pels acudits. Les gràcies amb recepta sempre m'han produït una mena de col·lapse: les ric, perquè de petit em van ensenyar a donar les gràcies i jo vaig deduir que també calia celebrar-les per ser polit, però no deixen de suscitar-me un encongiment de cor davant del patetisme que testimonien.

Això no vol dir que no guardi en la memòria algun acudit. De fet, solc emmagatzemar aquells que m'asseguren que ningú no me'ls riurà. Hi juguen dos factors: un, que no solen tenir cap espurna de gràcia; dos, que si goso reproduir-los, ho faig amb la mateixa malaptesa amb què un elefant esmicola delicades porcellanes en un elegant establiment de classe alta.

Pregunta: Saps quin és el negoci que mai no té crisis?

Resposta: No.

Conclusió: Els cementiris: són l´únic negoci on el client hi posa la matèria primera.

Sempre m'ha agradat. Toca la cosa mortuòria, que a mi ja em va, és curtet, i em dóna garantia que qui el sent no li troba la més mínima gràcia. És perfecte.

El segon lloc del meu rànquing l'ocupa un de molt tronat.

Pregunta: Quin és el colmo d'un pianista?

Resposta: Tenir una dona que es digui Tecla i que tothom la toqui.

Fantàstic. Suma la imbecil·litat del contingut amb els masclisme reconcentrat que subjau en el supòsit que la Tecla de marres, propietat del marit cornut, no fa salts d'alegria davant de l'expectativa dels tocaments i, al damunt, ensorra en la més negra de les misèries del ridícul el seu amo i senyor.

Doncs això.

Amb tot, el que ha suscitat aquesta mena de tirallonga sense substància ha estat el fet que fa dies que vaig teclejant el meu ordinador per satisfer a pilota passada unes obligacions que si fos home assenyat hauria acomplert en el seu moment.

O séase, que ja començo a tenir determinades glàndules a vessar per haver de dedicar les meves hores a picar com un obsés per engiponar la quota de mentides suficients per no exhibir amb absoluta impúdicia aquests simpàtics glutis de què natura m'ha dotat.

He dit. I fins una altra.