dimecres, 13 d’agost de 2008

Petit conte idiota (10)

En Mort K. Daver feia honor al seu nom: esquelètic i aigualit, vivia i treballava en una cofurna amb aspiracions de nínxol. Com havia arribat a l’ofici de detectiu demanaria unes explicacions que ara mateix fa molta mandra de donar i serien, a més, perfectament inútils. El cas és que feia veure que s’hi guanyava la vida i deixava passar els dies i les nits en un estat de somnolència etílica que alimentava escurant culs d’ampolla. Molt de tant en tant acceptava algun encàrrec i se les espavilava com bonament podia perquè el client donés per bona la feina i la hi retribuís amb la prodigalitat escarransida que li permetia de mantenir el fetge en maceració.

No aspirava a més. No demanava res més.

Aquell matí de juliol s’entretenia esclafant formigues amb l’ungla del polze. Quan havia començat la invasió, havia estat sospesant la possibilitat de sacsejar el ossos fins a l’adrogueria per firar-se un verí prou contundent per alliberar-lo d’aquells hostes impertinents. Els genocidis, però, li tocaven la fibra i havia abandonat la dèria de l’extermini massiu per la contracció a la disciplina de la mort artesanal. Crueltat per crueltat, aquesta li semblava més equitativa: una per una, l’eliminació de les formigues li semblava més igualitària i a més li oferia una sortida prou airosa a l’eterna digestió de les hores que costava de tirar coll avall.

El dring impertinent del telèfon va estalviar la vida a un exemplar laboriós que traginava una molla rància. Ja se sap que els designis dels déus són sempre inescrutables i potser aquesta anava per formiga del mes. Quan el seu retrat groguegés en el record dels seus descendents i l’efemèride es comentés en el sopar d’algun hivern especialment rúfol, ningú recordaria l’oportuna intervenció de Graham Bell. Però ja se sap que les formigues són uns insectes curts de memòria i especialment desagraïts.

M.K. va allargar el braç, va despenjar l’auricular i va grunyir:

-Daver a l’aparell.

-Encara no t’has mort del tot?

-Faig el que puc, però no hi ha déu. Paciència, que tot arriba.

Va ser cosa de quatre renecs i algun mecàgun i ja havia lligat la feina. Joc de poques taules: es tractava de seguir una paia i deixar ben establert que cardava pels descosits en horari laboral, del marit s’entén. Coses d’advocats, divorcis i reclamacions de béns. Si anem a mirar, sort en tenia dels contractes legals establerts en un terreny tan llefiscós com el de l’exclusivitat dels baixos. Si hagués estat donat a les reflexions filosòfiques potser se li hauria acudit de treure punta a l’afer, però com que era home poc amic de remenar el cervell, tant li fotia que això d’alguns matrimonis seguís establert sobre unes bases tan estúpides com les que consideraven el cony de la parenta un vedat de caça. Mentre durés la broma, però, ell s’hi guanyava les garrofes. L’advocat del paio estava disposat a esquitxar calerons si ell li emmarcava en quatre colors i paper satinat la prova del delicte: amb la certificació de les banyes en paper couché el client s’estalviava molta i molta pasta. I si no, per què signaven convenis matrimonials i no es llegien la lletra menuda?

La conversa telefònica i la vida d’una formiga despistada van acabar alhora. M.K. Daver es va eixugar les miques als faldons d’una camisa color de gos com fuig, es va aixecar tan a poc a poc com va poder, es va burxar el nas, va badallar sorollosament i va començar a posar-se en marxa.

I va ser just en aquell moment que el bon déu dels amants clandestins va decidir concedir-los una pròrroga i va fer esclatar la caldera de l'edifici i amb ell va volar pels aires en Mort K. Daver, estellat en tants de bocins que ni el més pacient del forenses assajaria mai una reconstrucció inútil i evidentment supèrflua.
Coses de l'atzar.