dimarts, 4 de setembre de 2007

L'homenet

L'homenet que mira la finestra només sap que està sol. Ha begut la copa més amarga i no es treu el gust de la boca i sap que sempre l'acompanyarà. I no s'hi fa, no s'hi avesa. Voldria licors dolços, embafadors, que li enterbolissin el seny i l'ajudessin a un bon morir. No desitja cap altra cosa.
Però retorna una i altra vegada al peu de la finestra on va veure el fill per últim cop. Un lloc absurd, estúpid, on el noi li va dir qui era i com era. I on es van barallar i ell el va maleir perquè no entenia ni volia entendre. I se'n va va anar irat, ple d'orgull i de fúria.
D'això les pedres no en saben res. Ni els barrots, ni la persiana muda. Ni l'esquerda que interroga amb els ulls i les llàgrimes, i on li sembla trobar un ressò del tall net del bisturí que l'esqueixa. Dia a dia. Hora a hora. Segon a segon.
I sempre la mateixa pregunta, obsessiva, inútil, indefugible: "Per què ell i no jo?"