31 de maig

Llir entre cards, los meus jorns vull finir
amant a vós, sol que n'hajau grat,
e, si amor d'amar ha mi lloat,
creeu-lo ferm, car no ho fa desmentir.

Ausias March, 28 (41-44)

Delicatessen

No sé si sou especialment donats a la mortificació. Jo tinc per mi que és un exercici de doble tall, perquè va i li agafes afició i acabes fet un Sant Llàtzer i deixuplina va i deixuplina ve i resulta que més que santificat acabes amb un somriure beatífic que desmenteix amb absoluta contundència la penitència i t'adscriu a l'alegre colla dels pervertits.

Bé, i què? Al capdavall cadascú les enfila per on pot i si heu d'extreure alguna consolació de l'ús de tan trenat artifici, el poso a la vostra disposició perquè en feu l'aplicació que més us abelleixi.

Jo, que sóc de poble i poc donat a les sofisticacions, crec que en faria un clauer. Això voldria dir potser que tindria una clau enorme i rovellada, d'aquelles que només obren castells o casalots. I que tindria moltes estances esbalandrades i amb alguna teranyina ben aposentada per perdre-m'hi en una exploració de tardor o primavera, que són amb tota evidència les estacions per explorar.

Després, em retiraria a alguna sala vestida de domassos un pèl arnats i decadents i em mig ajauria en una butaca ratada amb una copa de cristall a les mans. Contindria, és clar, algun vi avellutat i de reflexos carmesins, que jo assaboriria a glops petits mentre el sol es pondria i m'abandonaria a melangioses reflexions sobre la fugacitat del temps i la incertesa dels béns terrenals.

Tots això faria, és clar, si tingués una clau.

De moment, però, em conformo amb un teclat i una espurna de llampadura. Que tot és bo per sobreviure.

Biaix

Estava considerant la possibilitat -hops!- de fer un salt precís i ajustat i travessar el cércol. Banda per banda, la del mirall que tu detentes és sens dubte la que trio i aquest camí que ara penso és el que m'abelliria.

Sí, ja ho sé, envitricollat i barroc, obstinadament clus... Què hi vols, em deuen haver parit així.

I no me'n dolc, que ja em van explicar en el seu moment que el meu part va ser llarg i difícil, més de vint hores de tenaç resistència, posant com a pretext (era l'únic que podien entendre) que no volia llançar-me de cap en aquest món, que em calia posar-hi primer els peus, potser per temptejar si era sòlid el terra i no em portaven a un parany i que després me n'hagués de penedir.

D'aleshores ençà he estat home de claustres. No és el moment de repassar-los però sí d'afirmar-me com el que sóc, l'enclaustrat encauat. Tendeixo al cercle i em sento còmode recorrent la circumferència: no en va me la van definir com el lloc geomètric del punts que equidisten d'un de sol. Sóc per tant, home d'equilibri, funàmbul de la supervivència.

És cert, de tant en tant em tempta l'espiral, no ho he de negar pas. I no la descarto. De moment, però, acato la llei que m'autoimposo i m'aplico a caminar lent fitant l'únic què que em justifica.

Tu, amb tota evidència.

Un altre tomb de torca

Observeu-lo. Fixeu-hi l'atenció. Concentreu-vos.

Heu llegit Henry James? No? Ni la pel·lícula heu vist? Ai, ai, ai... Un hom ja no pot ni confiar en els germans Lumière, digníssims artesans als heureus dels quals, si més no, podíem agrair la gràcia de vellutar amb una pàtina misericordiosa les llacunes que imposen les servituds de la tenaç contricció dels nostres coetanis a viure en la inòpia més agraïda.

Bé, és igual, deixem-ho córrer. Al capdavall només es tractava d'embolicar la troca i de tallar a la mida un vestit amb lluentons per a la figura eixuta. Fet que s'esdevé -i ja em passareu per alt la debilitat de la confessió- en el punt més baix d'un pendent que ja sembla que té aturador.

Si més no momentani.

I que agraeixo, no cal no dir-ho, encara que sigui transitori.

De cap als núvols

fuge fuge nate dea que deia aquell o aquella que ara no recordo massa bé qui pronunciava les paraules ni si de fet les pronunciava o no ni si algú les escrivia i ni si fins i tot si jo les vaig llegir o me les van llegir o potser me les invento encara que penso que no per què digues sí digues per què te les hauries d'inventar i encara més escriure-les quan el que busques avui a plena consciència no com altres vegades és que ningú i quan dic ningú dic ningú ni tu mateix si anem a mirar entenguis res de res del que estàs deixant lliscar entre els dits en aquest joc de miralls que multiplica desconcerts i espurnes de coneixement i també alguna troballa que és exactament com una pedra arrodonida per moltes onades que un dia de cop i volta s'imposa i es revela de més preu que el més pur dels diamants que diuen els entesos que és un pedra ho admeto i també preciosa això ja ho discutiria car el valor que podem donar a les coses no depèn mai de la puresa ni de l'excepcionalitat sinó del fet que se'ns fa seva potser d'una manera inesperada potser com l'últim port on podríem fer encallar la nostra barca sí aquesta barca que ens tragina i que potser és plena de forats però que ens és tan estimada que no la canviaríem per cap altra perquè no volem renunciar al perillós nivell de l'aigua que ens hi entra i que ens acosta al naufragi

(Fins aquí, monòleg interior tipus escriptura automàtica.)

Ara, poema:

Suscrussum aliboirat
in nuctus pussèrim esquívor...

Sigmus? Eu nombus calíbor
nuc fràngim fer pàsquat
nuc tacpes sem nésquor
il·lumen sustràngit.

Aclariment:













O és que potser l'esperàveu?

Comissió de serveis

Com que porta uns dies enfeinat i sembla que ara això va de veres, m'ha comissionat perquè m'instal·li aquí i us vagi mirant sempre que tragueu el nas.

Ja us heu adonat -espero- que sóc de les que m'hi fixo. Us diré, a més, que sóc fidel i obedient i que li passaré puntual informació de qui, quan, com i en quines condicions d'agençament personal heu vingut a fer-li visita.

Ell m'ha promès que, en justa reciprocitat, em servirà menges exquisides. Sóc de poca vida, però he de reconèixer que un pèl exigent. Els requisits que m'esperen són la garantia de la veracitat dels meus informes.

Per exemple, no deixaré de pintar-li amb colors exactes i mèus precisos la profunda bellesa dels teus ulls i la delicada gentilesa del teu somriure. Ja les sap, és clar, però s'alegrarà de sentir-me-les ponderar amb la fina elegància que reservo per a les grans ocasions.

Mmmmmmmmm, quin àpat tan deliciós que m'espera...

Associacions

Qui em coneix em sap una certa tirada als pensaments extravagants, a les reflexions atrabiliàries. Bé, és així, què hi farem.

La que avui no he pogut evitar és la que em plantejava de quin sentit prescindiria més de bon grat. O menys a contracor, que potser seria més exacte formular-ho en aquests termes. Home de dubtes asistemàtics com sóc (ara no ens confonguéssim!) no deixa de ser curiós que en aquest terreny no he tingut mai cap vacil·lació: el meu sentit és la vista. I així ho dic i així ho proclamo.

Veureu: podria assumir la sordesa, l'anòsmia, la mudesa i -si molt m'hi empenyéssiu- renunciaria al gust; però deixeu-me conservar la vista, si no és molèstia.

Més enllà d'incomoditats obviables per via de perseverança i tenacitat, tinc per cert que la meva condició de voyeur empedreït no suportaria l'amputació a què la tenebra obliga.

És al fil d'aquestes esbarjoses divagacions que ha vingut a mi la memòria de Joan Ponç. No sé si teniu la fortuna d'haver-ne fet la coneixença. Si s'escaigués que no, doneu per malbaratat tot el temps que fins ara porteu consagrat al difícil art de respirar.

Us ho faré curt i fàcil: Joan Ponç és l'Artista, el Pintor. I en això, poca broma, no s'admeten ni matisos ni discussions.

I és el cas que en Joan Ponç va patir dels ulls, i que en Joan Ponç va transitar durant anys per hospitals, i que li van practicar sis mil fotocoagulacions, i que ocupava les hores a les sales d'espera dels hospitals pintant fins i tot les capses on duia papers preparats. Home de relacions sempre difícils amb el món exterior, va tancar o obrir (la distància entre els oposats sempre és relativa) aquestes capses amb imatges insòlites.

Una de les quals em plau oferir-vos avui. Ho faig amb una complicitat doble: la que em dec a mi mateix i a les meves cabòries, i la que em plau d'oferir a qui sé molt bé que m'entendrà.