Utsupra

El meu amic Utsupra va néixer ja fa anys, quan encara els pèls de marta lliscaven i s'abeuraven en bassiols bigarrats. El vaig deixar reposar un temps prudent en la fosca del cartipàs per veure si ens oblidàvem l'un de l'altre i no va ser així. No sé ell, però a mi de tant en tant em prenia la dèria de reveure'l i li feia curtes visites.

Com que em va semblar que no hi posava mala cara, un bon dia el vaig treure a la llum i com és de llei el vaig empresonar entre fusta i vidre. Un pensament de rondineig potser sí que vaig sentir, però naturalment vaig obviar-lo i d'aleshores ençà que tenim col·loquis assidus. No hi ha dia, us ho puc ben jurar, que no el visiti a quarts de sis del matí i li concedeixi una llambregada i un bon dia que topa, això és ben cert, amb la glacial indiferència de l'interfecte en qüestió. Ja se sap, però, que dels fill no te'n pots esperar gran cosa.

Dels fills, i de moltes altres circumstàncies, és clar. Tanmateix jo sóc dels convençuts que per recollir s'ha de sembrar i que cal invertir amb tenacitat i perseverança en els altres, sabent de cert que allò que te'n retorni mai no s'ha de considerar com un dret adquirit sinó com un propina de la divina providència. I bé, no em va tan malament com això...

Sempre que el veig penso que és un ull dintre d'un ull observat per un ull. I que fa el posat sorneguer, surant en aquesta perpètua indefinició suspesa a què el va condemnar l'atzar. S'ho pren bé, n'estic segur, perquè coneix el secret de l'equilibri i també perquè ha descobert que és en la durada del viatge i no en l'arribada a port que hi ha el secret de l'aventura.

Utsupra és savi. Per això fa llengotes i se'n riu per sota el nas de tot el que li passa pel cap, que són moltes coses. L'únic que no em fa peça és que estic convençut que és cada dia a quarts de sis que el seu somriure es perfila més burleta i una lleu vibració de sarcasme sacseja tota les seves extremitats.

Què hi hem de fer si en sóc devot.... Paciència i no grunyatis!