diumenge, 27 de març de 2005

Herència

"No sé si moro justament, però sé que moro amb alegria".


Són paraules d'una amiga que no ha deixat d'acompanyar-me d'ençà que ens vam conèixer ja fa molts anys. Ara que m'instal·lo amb nova carnadura entre vosaltres, m'han semblat un discret epitafi pels predecessors de qui em desfaig.

Sigueu benvinguts.



Com a primera providència, us innovaré sobre el nom que m'aixopluga.

Descartats il·lustres predecessors, l'Eumolp de qui em reclamo em va venir a trobar de la mà d'Antígona, l'amiga de qui us parlava. Tria lliurement acompanyar-la fins a les últimes conseqüències i aquest escreix d'humanitat me'l fa especialment estimat. Si sobre els lloms de la donzella podem imaginar-hi el pes feixuc d'un fat indefugible que ni les llicències més agosarades podien esquivar, l'esquena deforme de l'amic que us presento acull desafiant la mort que potser no el reclamava:


Antígona: No m'he de defensar, accepto el càstig. Intercedeixo tan sols a favor d'Eumolp, que m'obeí.


Eumolp: No, t'ho prego. M'allibero finalment dels vostres cops i de les vostre rialles. Sé tots els mots que amaguen la solitud de l'home, no he d'aprendre res més.


Belles paraules. Us les regalo.

La parella que ens acompanya va trobar l’acord de les seves veus de la mà de Salvador Espriu. Per traslladar-les als vostres ulls, he repescat d’entre els meus llibres un plec de fulls groguencs amb l’ajut del qual vaig passar hores agradoses. Estan decorats i anotats amb profusió i són el testimoni d’un temps mort, però no enterrat.

Part d’aquest temps sobre el qual em fonamento, el vaig dedicar a estudiar l’evolució de la llengua d’Espriu comparant dues versions de la seva Antígona. En algun racó de la paperassa que em disputa l’espai vital, encara dec conservar els fulls que recullen el resultat de tan útil perquisició i no descarto que algun dia us en faci cinc cèntims. Els resultats, potser no excessivament brillants, sí que eren el testimoni objectiu de la cura que posava l’autor en la lenta i obsessiva reelaboració de la seva obra.

Sigui com sigui, la giragonsa d’aquesta presentació que ja veurem on ens porta m’ha permès de posar-vos en contacte amb un dels autors que formen el ventall dels meus afectes i em posa ara en la tesitura de concretar-vos el meu propòsit.

A veure, quin pot ser?

Escriure en veu alta. Cert, m’ha costat, però a la fi he descobert el que per a mi pot representar aquest espai de lleure que em concedeixo.

Hi ha un punt de vanitat en la comesa, atès que suposar que això que escric pugui interessar algú més que a mi és, ras i curt, un acte de vanitat.

Els avantatges del mitjà, però, són extrems.

Posem per cas que és altíssimament improbable que gaires ulls llisquin per aquestes ratlles. Punt a favor meu. Afegim-hi també que la feixuguesa de la prosa no deixa de ser un element dissuasiu de primer ordre (si has arribat aquí, amic lector, et mereixes una efusiva felicitació per la teva ardida paciència). I girant el raonament com una mitja, bé, sempre hi ha el “bé, tu mateix t’ho has buscat!”, cosa que trasllada al terreny de l’altre la responsabilitat de la sopitesa que sense dubte se n’ha de seguir.

Et voilà! Ja estic tranquil. Des d'ara mateix no hi ha lloc per cap retret que pugui fer-me.


<>

1 comentari:

Arres ha dit...

Em resisteixo a desaparèixer sense deixar-te una memòria que et pot abellir.

És llàstima, bonica, que no t'hagis
gaudit avui d'aquesta meva força
darrera, de l'alegre dansa
del teu humil i segur servidor.
Passen amunt del cel lentíssims núvols,
i el vell escarabat, i veus estranyes
del vent, i moltes hores buides,
quan sóc fora del temps.
Després vindran els corbs, als quals agraden
el ulls, sobretot: abans de perdre'ls,
assenyat ballarí, mira, mira
aquest teu món, l'estimada, petita,
senzilla terra que tan bé domines
des de l'altura d'una fràgil branca.

Tinc per mi, però, que algun dia ens retrobarem.