Triple homenatge

                                  Pensar només: no vull pensar.

                                  La memòria -una lepra- es pot guarir

                                  Clou-te i reclou-te.

                                  Digues: no.

                                  No, no, no.

                                  Tampoc, tampoc.

                                  Mai.

                                  Ni abans, ni ara, ni després.

                                                        Pere Quart, Vacances pagades,1960

Cambalache

 És una bona manera d'enllaçar el XX amb el XXI.

O no?

Qui dia passa...

 ...anys empeny.

I tal dia farà un any!

Sigueu discretament feliços.

PISA morena

 Quan sento això de l'informe PISA no em puc estar de pensar en Sara Montiel.

Ma mare cantava la cançoneta i jo em sé la tornada de cor.

Visca el cuplé!

I que no decaigui, passet a passat assolirem la fita de l'analfabetisme funcional.

Quelets

La poca feina (o les nul·les ganes de fer-la) ens aboca a voltes a esgratinyar el cul de vasos que potser valdria més deixar reposar en la pau dels difunts. 

Gratant gratant m'he topat, però, amb aquesta bonica composició que l'any 17 vaig perpetrar i que d'aleshores ençà ha reposat en la pau del senyor.

Ressuscitar alguns disbarats es mereix pena d'infern, ho sé. Però descregut com sóc i convençut que més enllà d'aquesta vall de llàgrimes ja no hem de menester ni barca ni rems, m'arrisco a presumir de velles cabòries.

En la present hi són dos dels meus companys de viatge preferits: ossos i escates. 

Si m'hagués d'arriscar a trobar un perquè a la recurrència no sabria què dir.

Hi ha, però, un detall que voldria destacar: no confongueu la  mena de llit on jeu l'esquelet de la dreta amb una taula. És, amb tota evidència, un clavicèmbal.

Ja sé que la vostra perspicàcia hauria fet que us n'adonéssiu. Per això també deveu saber ja que darrere del dibuix s´hi amaga François Couperin.

I una mica d'esquitllentes, Mârius Torres.

I el peix?

És evident. És aquí per despistar.

Al·legat final

 

Aprofitaré aquest torn de paraula que m’ofereix, senyor Jutge, no per posar en qüestió la sentència que de ben segur m’espera, que serà dura, ho sé, sinó per dir en veu alta i per mirar de fer-me comprendre, que ja de ben petit em van encarrilar per aquest pendent de violència desfermada on he acabat per enllestir els meus dies.

I és que les poques cançons que recordo d’infant estan sembrades de les llavors que més tard han fructificat. “Si n’eren tres tambors que tornaven de la guerra”, “Soc català i en porto barretina, i al qui em digui res li tallo la sardina”, “Don Juan Tiroliroliro mató a su mujer, la hizo a pedazos i la fue a vender”... I aquí m’aturo, com l’Arturo, que no cal anar més enllà perquè es facin càrrec que mare i àvia ja em van instar des de menut a transitar pel costat fosc de la ment humana.

Potser podria afegir -tot i que no sé si això comptaria a favor meu- que entre els plats amb que emplenaven el meu tendre ventrell hi figuraven els bunyols de cervell, la sang amb ceba, la tripa amb mongetes i les turmes, lletons i fetge a desdir..., plats que avui en dia, lamentablement, han desaparegut de pràcticament totes les taules nostrades.

Per tot això, i perquè sempre he fet bandera de la sàvia dita “no és bord qui als seus s’assembla” que vull proclamar amb un punt d’orgull que sí, que a mi m’heu enxampat, però que tots els meus il·lustres ancestres en l’art d’alleugerir la humanitat d’excrescències prescindibles, han finat a casa, al llit, agombolats per la cura amorosa dels seus.

Ja em dol haver de ser jo l’excepció.

Lloat sia Deu.

El pou

El pou de la nostàlgia és tan fondo que només en pots sortir o mig ofegat o amb les dents esbucades.

Però fa bonic.

Blanc i negre o color?

 Aquesta és la qüestió.

Llegiu, llegiu,

 

que el món s'acaba...

Vuit del tres

Peix

 A la meva peixera el repertori és variat, fins i tot hi neda algun peix. I per compensar la grisor del xuclabunyols de l'últim dia he pescat (o repescat, que la memòria ja em flaqueja) aquest exemplar de Merlucius bigarratus amb la modesta pretensió que us esbargeixi la pupil·la.

De res.

Muses

 de forma evidentment maldestra he mirat de representar aquell moment d'inspiració que fa néixer en el cervellet de què disposo alguna mena de disbarat que, arribat el cas, pugui creure oportú exposar en aquest desert que ara trepitgem

potser en algun moment vaig gosar esperar alguna musa desvagada

ara, pel que es veu, m'he de conformar amb aquesta mena de barrinador que havent abandonat la palmera ve a xuclar alguna menja més esponjosa

des del seu punt de vista, és clar

pel que fa a mi, els cervells, si no són en bunyol (jo diria que és una bella tautologia) no me'ls empasso

laus deo

Cap d'any

 

Amb l'alegria i la bona cara que es mereix, enterrem aquest 2022 i calcem-nos, que el 2023 ja treu el nas. Que us sigui lleu.

Txutxe

 La foto té mala hòstia però també gràcia. La publica l'Avui del 27/11/2022. Però em deixa el rau-rau de la incògnita: Va saltar i remenar la cua quan li va donar la llaminadura?

Crisi d'identitat

 Soc aquí per demanar-vos ajut. I consell. Perquè no sé qui soc. Breu, estic patint una crisi d'identitat.

Si res no li escau, posa-li blau. 

 

 Si res ni li escau, posa-li blau. Ja heu vist que ho he intentat, però no me n´he sortit. Per això m'he passat al verd: verd, on l'amor es perd.

Retorno als orígens, ves què hi hem de fer. 

Així vaig néixer i així he de morir. 

Que qui perd els orígens, perd la identitat. 

I per molt camaleó que et fingeixis, mai no passaràs de ser un projecte d'elefant.

Mig borni i camacurt.

Però feliç, íntimament i discretament feliç.

I sí, ho sento, com una llombriç.

I que el bon Fabra m'ho perdoni.

L´únic disney suportable

Alegria

 Ja es deu notar per la ganyota dels titelles que no hi cabo en mi de l'alegria que em corprèn. 

A deu dies vista de la ingesta de castanyes, moniatos i panellets, veure els meus consemblants deambular en calça curta i samarreta m'aboca a una perplexitat que ja depassa la meva capacitat d'adaptació. 

És un pas més en el camí de l'assumpció que ja no sóc d'aquest temps. Se m'agreix el caràcter, vès què hi farem. Dia rere dia noto que la distància que em separa de la resta de la humanitat es va estirant i tendeix a l'infinit.

Em torno repatani i m'aferro a les quatre certeses que han aconduït el meu viure. I cap d'elles no sembla encaixar en el pandemònium que em veig obligar a observar.

Afortunadament, des de la distància. Per sort, em amena soledat.

Deixeu-m'ho rematar amb un alegre poema de Joan Vinyoli:

                        JOC

            M'he tornat una bola de billar

            de vori que rodola empesa sempre

            pel tac sinistre i dolorosament,

            topant contra les bandes del rectangle,

            és repel·lida amb seca violència,

            sense parar.

                                No puc ja més, retira'm

            del feltre verd, jugador empedreït,

            deixa'm sentir com van caient les hores,

            com cessen el soroll i el moviment,

            com, inactiu, el vori es fa de cera,

 que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

Com heu pogut comprovar, per sort tinc amics fidels que, com jo, ocupen el seu lloc en algun prestatge.

No ens tragueu la pols si no és per fer-vos companyia. 

Onades de calor

Tinc el cor encongit i els porus de bat a bat. Els regalims de suor amaren la meva clepsa, la meva esquena i altres parts de la meva anatomia que us estalvio per mor del respecte que em mereixeu. 

Visc, com tots els meus conciutadans, immers en el flagell contumaç dels homes i dones del temps que ens deixuplinen amb averanys de mal pair i mapes d'un roig encès que ens anuncien un esverat apocalipsi tèrmic que ens ha de convertir en efímers bassalets salabrosos que s'empassarà el terra ressec. És així i no hi ha res adir.

Però amb tot no em puc estar de confessar que vaig fent la viu-viu sense massa extremituds. És veritat que mai no em passaria per la taperola anar a ajeure'm a ple sol a la vora de la mar. Qualsevol lloc amb aigua, sol i sorra ha de ser evitat com la pesta. Així m'ho va ensenyar la meva àvia i jo sempre he obeït els ensenyaments dels meus majors. De nit, descomptades algunes tombarelles maldestres buscant allò que en diuen la positura, dormo com un angelet. Remullat, però angelet.

Per tot això i alguna cosa més em declaro amic de l'home dels molts sols que us retrato ut supra. Els suporta sense tòrcer el gest i això em mereix respecte. Com venia a dir aquell irlandès de l'absurd, l'important de ser home és que t'escaldin a base de bé però sense moure mai una parpella.

Dents

Criden l'atenció les dents pel color vermell i perquè no se sap si pugen o baixen (jussanes o sobiranes, que diria aquell). Però la gràcia del ninot -si em permeteu el punt de vista- rau en la manca de closca i l'eterna cua de lluç que s'escapa de la inexistent orella esquerra. O també rau en l'aire tristoi que provoca l'ull dret que cau i l'esquerre inundat de fosca.

Cadascú hi veurà el que bonament podrà. Però a mi no se'm separarà de la massacre de negres indesitjats que van perpetrar els gendarmes marroquins per delegació de les nostres pors i dels nostres fàstics. 

Podem matar-ne tants com vulguem. O deixar que s'ofeguin. O ignorar-los mirant cap a qualsevol banda que ens sembli aquietadora.

Però és inútil.

L'única pregunta que no sabria respondre és si les onades fosques del sud ens submergiran abans, al temps o després que haguem d'apagar el llum per l'èxit esclatant del canvi climàtic.

 

Titelles

La meva memòria és flaca. Més que flaca, prima. Com el paper de fumar. Smoking. I no us penseu que ha estat fàcil arribar al nirvana de l'oblit. Anys de contracció al noble exercici d'esborrar records m'han elevat a la categoria de poder mirar enrere i no topar-me amb cap altra cosa que un erm sorrenc, aspirant a desert, bo per a no perdre-hi ni un instant.

És així. I no hi ha res a dir.

A ca meva, com que els pares tenien clar (i que el bon Déu els ho recompensi!) que havent satistet el deure de sostre i escudella no calia adornar-se amb tendreses ni magarrufes, em vaig estalviar tota expansió sentimental i/o festiva que altres plançons de la meva generació van haver de comportar.  Això fa que el meu primer contacte amb els titelles vingués de la mà de la lletra impresa, ja prou granadet, quan freqüentava els escrits del senyor Esppiu.

Potser per això els meus titelles tenen un cert aire seriós, fins diria un pèl tràgic, segons les circumstàncies. Però em fan companyia, com me'n van fer Pudentil·la Closa o Pulcre Trompel·li o Nicolau Mutsu-Hito en el seu moment.

M'inquieta però que de vegades m'adoptin un caient com de pel·lícula barata de terror, d'aquelles que ets fan sustus i es queden tan amples. 

 Fet i fet, però, no m'hauria d'inquietar. Així que faci el clic a Publica i el post s'arrengleri al lloc que li pertoca jo ja n'hauré esborrat la memòria i tot tornarà a lloc.