De fanals i mosques

 Això de quedar-se sense llum té la seva gràcia. Per a més d'un (o d'una o d'uni) ha representat fer-se càrrec de la pòpia fragilitat. 

Per a mi -que de tan fràgil que em sé visc de fa temps embolicat en plàstic de bombolles- no ha tingut més virtut que fer-me venir a la memòria una mena de versets que vaig aprendre qui sap quan i de qui sap qui.

Els transcric de manera més o menys fonètica:

Xo tenia un fanalé

i un grapaé de moque.

Se va trencar el fanalé 

i no vam quedà a le foque

xo, el fanalé i le moque

Sé que és poca cosa, que no fa per a una lírica més afinada, però què hi voleu, un hom ve d'on ve i cada cop té més clar que no l'enquimera saber on anirà a petar.

Però si teniu aspiracions i la cosa dels dípters us tira, feu-vos una passada pel Bestiari de Pere Quart. Amb Mosques i mosquits quedareu ben satisfets.

Teoria dels accents

Se'ns ha hagut de morir un Papa perquè -gràcies sien donades a l'honest gremi dels serveis lingüístics- els locutors d'aquest país hagin abordat sense empatx l'àrdua tasca d'abandonar el "cònclave" per fer seu el "conclave" nostrat.

Em direu que la cosa dels accents poca importància té. I tindreu raó: tant li fa si el fan sant, sigui formiga o elefant. 

Però a mi m'agrada que la tònica no es desplaci, i que si el nen té acne, no li plantifiquem l'acné. Ja en té prou fent-se esclatar pústules que regalimen sense que li escatimeu la plana i li engalteu una aguda.

Agraïm doncs els avenços prosòdics que ens regala l'il·lustre difunt i adrecem-li un res: ara que tenim agençada l'ordalia dels papables allibereu-me d'una dèria que m'aclapara: per bandejar la "tortícolis" i fer nostra la "torticoli", caldrà colltorçar alguna testa?

Que jo no hi tinc cap mania, entenem-nos.

 

Si n'era un dragonet...