Apunt autobiogràfic

Una de les moltes vocacions frustrades que col·lecciono és la d'inventor. No cal dir que se'm va despertar de la mà del Dr. Franz de Copenhague i que va alimentar alguns intents de gran ambició com la màquina de fer ous ferrats, que -no hi pot haver massa dubte- estava directament inspirada en l'artilugi que encapçala aquestes paraules.

Els intents que vaig fer, si no van arribar a la fi pràctica que m'hauria garantit una fortuna incalculable i l'admiració agraïda de tots els beneficiaris de la meva apotació al benestar universal, sí que m'han deixat el record de la benvolent atenció que hi posava la meva amable progenitora quan sotmetia a la seva docta consideració el fruit de l'esforç infantil.

Però ara és el cas que remenant fulls web de dubtosa solvència moral he ensopegat amb una mena d'artilugis que m'han abocat al desconcert i a la meditació profunda:

Si enlloc del discret TBO m'haguessin caigut a les mans publicacions tan atinades com aquesta, la meva vocació d'inventor hauria quedat frustrada? S'hauria produït algun desgavell entre els meus progenitors i l'evidència sicalípica dels invents que llur plançó hauria arribat a produir empès per models tan edificants com aquest?

En fi, en això dels fututibles i més si són a pilota passada poc hi podem resoldre.

El que si que m'ensumo és que -ai, las- la meva infantesa hauria pogut ser mot i molt més divertida.

Quasi conte idiota

Senyor Déu, si no li fa res li diré de vostè perquè el vós m'engavanya i el tu m'obligaria a una familiaritat que em repugna.

Cregui'm que m'ha ben fotut: una vida consagrada a l'ateisme, un ateisme sòlid, sense fisures, de pedra picada, i ara va i resulta que la dinyo i se m'imposa l'evidència que vostè existeix.

Bé, no hi ha res a fer, la vaig cagar. Ho admeto i demano disculpes.

És més, estic disposat a pagar amb tots els treballs que l'eternitat m'amaneixi l'error comès (que si anem a mirar, tampoc n'hi ha per tant, una simple discrepància de punt de vista). Només li demano una cosa: no abusi, que ara ja sé que vostè és gran i jo poqueta cosa. Però entengui que fins els esquitxos de no-res tenim una certa dignitat i que deixar-me per sempre més amb rinxolets daurats, galtones rosades i aletes blanques assegut en un núvol amb cara de tòtil no demostra sentit de l'humor sinó una mena de sadisme burleta que no li escau.

O sigui, que si no és massa molèstia i no hem de sortir de la cosa popular del cartó pedra, faci'm el favor de traslladar-me a alguna caldera vacant. Li admeto l'oli bullent i la persistència de les forques, però dispensi'm del ridícul.

Això sí que no ho puc suportar.

No té més

entre l'esglai i la fetilleria
la jove m'incita a la beneiteria

com que n'estic fins al capdamunt
vaig, la penjo... i punt

i si algú hi té res a dir
que ho faci: l'espero aquí

Concilieu, concilieu

ara que la cosa va de conciliació a can educació i que això de les classes diuen que començaran abans però que a canvi els nens i nenes i altres especímens de difícil classificació tindran una setmaneta a febrer per manipular les penjarolles paternes m'he quedat tranquil i satisfet i no davant la pensada de qui l'ha tinguda sinó sentint i llegint les diverses opinions que tan bonica iniciativa ha suscitat la més galdosa de les quals ha estat afirmar que aquesta mesura col·laborarà amb eficàcia a lluitar contra el fracàs escolar que assola la nostra amena nació eps i qui ho ha dit ho ha dit seriosament i jo diria que s'ho creia i tot

vist tot això he decidit fer oposicions a carxofa en la confiança que si les guanyo i el ram de l'hortalissa em dóna aixopluc me les hauré amb congèneres més ben dotats neuronalment que els que no tinc més remei que comportar dintre del gènere al qual pertanyo ara per ara

i els punt i les comes i altres galindaines us els poseu vosaltres que avui és divendres i estic mandrós