Hipotètic avantpassat més o menys ressuscitat

Els designis del Senyor són inescrutables. 

Com ho són les giragonses que fan els dibuixos que perpetro. 

Aquest va néixer per aprofitar la bescara d'un full on havia començat un esbós d'autoretrat. Com és de tota evidència, el paper no va poder contenir la insuportable bellesa de la meva efígie i, sense pietat ni remissió, vaig abandonar la comesa. 

És el cas, però, que sóc de mena rata i em dolia esquinçar el full sense donar-li una segona oportunitat. Va ser aleshores que vaig girar el paper i el revers va acollir aquesta mena de bunyol apatatat que semblava justament condemnat a la brossa. 

La meva natura múrida va fer aleshores la segona embranzida i amb una mica d'aigua, un pensament d'aquarel·la i una mica de retoc a l'ordinador vaig aconseguir infantar aquest "hipotètic avantpassat més o menys ressuscitat". Perquè aquest va ser el nom amb què vaig abocar l'engendre a l'atzar de les xarxes per a gaudi o desplaer d'ulls devagats que hi ensopeguessin.

Ha anat fent el seu camí i dits amics li han adjuntat el petit cor que és de rigor. 

Accepto la gentilesa i la regracio, però no sé amagar una inquietud que m'aclapara: com diantre m'he pogut firar un avantpassat i mig ressuscitar-lo sense atorgar-li la gràcia d'unes esveltes orelles?

No m'ho sé acabar.

De fanals i mosques

 Això de quedar-se sense llum té la seva gràcia. Per a més d'un (o d'una o d'uni) ha representat fer-se càrrec de la pòpia fragilitat. 

Per a mi -que de tan fràgil que em sé visc de fa temps embolicat en plàstic de bombolles- no ha tingut més virtut que fer-me venir a la memòria una mena de versets que vaig aprendre qui sap quan i de qui sap qui.

Els transcric de manera més o menys fonètica:

Xo tenia un fanalé

i un grapaé de moque.

Se va trencar el fanalé 

i no vam quedà a le foque

xo, el fanalé i le moque

Sé que és poca cosa, que no fa per a una lírica més afinada, però què hi voleu, un hom ve d'on ve i cada cop té més clar que no l'enquimera saber on anirà a petar.

Però si teniu aspiracions i la cosa dels dípters us tira, feu-vos una passada pel Bestiari de Pere Quart. Amb Mosques i mosquits quedareu ben satisfets.

Teoria dels accents

Se'ns ha hagut de morir un Papa perquè -gràcies sien donades a l'honest gremi dels serveis lingüístics- els locutors d'aquest país hagin abordat sense empatx l'àrdua tasca d'abandonar el "cònclave" per fer seu el "conclave" nostrat.

Em direu que la cosa dels accents poca importància té. I tindreu raó: tant li fa si el fan sant, sigui formiga o elefant. 

Però a mi m'agrada que la tònica no es desplaci, i que si el nen té acne, no li plantifiquem l'acné. Ja en té prou fent-se esclatar pústules que regalimen sense que li escatimeu la plana i li engalteu una aguda.

Agraïm doncs els avenços prosòdics que ens regala l'il·lustre difunt i adrecem-li un res: ara que tenim agençada l'ordalia dels papables allibereu-me d'una dèria que m'aclapara: per bandejar la "tortícolis" i fer nostra la "torticoli", caldrà colltorçar alguna testa?

Que jo no hi tinc cap mania, entenem-nos.

 

Si n'era un dragonet...

 

Doncs això

 Fa dies que me'l vaig escoltamt. He trigat temps a descobrir-lo. Si puc escurçar camí d'algú altre, me'n dono per ben pagat.

Oh suspresa!!!!!

Quina temporada! Fa un parell de dies que m'assabento d'això d'en Joan Petit. I ara ve que em ve a trobar aquest document gràfic que ho explica tot.

Sí, sí, tot. Allò de la Cruzada, el Nacionalcatolicismo, la fusió Estat-Església...

I jo, santa innocència, buscant feixugues explicacions en plúmbies anàlisis historiogràfiques.

I resulta que només era qüestió de beure a galet i fer alguna o altra xarrupadeta.

Marededéusinyor!

Joan Petit

Diuen que hi havia una vella molt vella que no volia morir perquè sempre hi ha -deia- alguna cosa nova per aprendre.

Li hauré de donar la raó. Per la cosa de l'aprendre, és clar; perquè en qüestions de morir tiro a fatalista i accepto que quan s'acabi la corda, bona nit i tapa't.

Com que a hores d'ara ja no tinc vergonya confessaré que sempre havia enfilat la cançó del Joan petit com una cançoneta infantil. Però ves per on que m'he fet devot de Nadau i he vingut a descobrir que té orígens més foscos.

I que en Joan Petit (ara en majúscula, com li pertoca) era un dels líders de la Revolta dels Crocants que va ser condemnat, torturat i executat a la roda per la revolta de 1643.

M'ha agradat sentit la cançó ociitana. La comparteixo perquè, d'una manera o altra, la vergonya per les ignoràncies s'ha de saber expiar.

Tic cansat...

L’endemà d’ aquestes eleccions a la cosa europea encara sento a la ràdio els tertulians repetir com a lloros ben ensenyats que la gent està cansada de tantes eleccions.

Pubissona, la gent. (Fa que tampoc no sé massa com saben què sent la gent, però en fi...)

Amb tot, ahir ja veia corrues de gent esllomada arrossegant la papereta pel carrer i ajudant-se entre ells per enfilar-la fins a l’urna. I després els veia marxar amb pas vacil·lant cap al recer de la llar per deixar-se caure al llit, tancar els ulls i resar breument a totes les potències celestials perquè els alliberessin de més votacions. Després s’abandonaven a un son reparador per refer-se de tan àrdua prova.

Em vaig sentir culpable. Perquè jo no estava cansat i pensava (molt fluixet no fos cas que ningú em sentís) que si calia tornar-hi, jo hi tornaria. Dec ser un viciós, pensava entre mi. O potser no m’han comptat al rengle dels tips d’haver de votar.

He passat mala nit, m’he desvetllat i m’he sentit poc solidari. Un parell d’hores en blanc m’han donat la solució. Quan torni a haver-hi alguna convocatòria em vestiré amb calça curta i molt d’hora molt d’hora em posaré la papereta a la boca i faré una mitja marató abans d’anar al col·legi que tinc a dues travessies de casa.

I així, quan deixi caure el sobre per l’escletxa de l’urna podré dir ben satisfet: “Això és insuportable, estic fet uns espolsadors. No hi tornaré mai més”.