Eumolp

Qui no té feina...

2012-02-01T18:47:00.009+01:00

...el gat pentina.

Qui discutiria la saviesa popular? No pas jo, evidentment. Amb tot, voldria que constés que els cinc gats que es dignen conviure amb mi són perfectament autònoms en la qüestió capil·lar i que de feina en tinc, i molta. Cosa que no obsta perquè acabi de decidir que em ve més de gust alimentar aquest dipòsit de pocasoltades amb una mica més de disbarats que no pas fer-la (la feina, s'entén).

Eps, que no hi ha res que esperi més que la feina! I mal m'està el dir-ho, ara que tenir-ne sembla que és un bé preuat i motiu d'enveja generalitzada.

La primera divagació ve a tomb d'aquest mena de pastitx:

Deu ser veritat que aquest era l'aspecte que oferia l'estatuària grega en la seva magnificent plenitud? Cago'n tot! I jo que no concebo la perfecció dels antics escultors si no és en blanc! I amb algun escarbotament (un braç que falta, un cap que ha rodat... què sé jo, una mica d'amputació, per misericòrdia!). Hauré de revisar la meva escala de preferències estètiques.

La segona és aquesta, que em planteja un dubte metafísic: l'evident masclisme que traspua la il·lustració m'ha de privar de trobar-la escaient i amena? Què va per davant, el gust o la ideologia? He de fer penitència perquè m'hagi fet somriure? Aniré a petar l'infern?

I la tercera: si no en teníem prou que desnonessin els vius, l'"Ara" em fa veure que també es volen ventilar els difunts. I jo que em pregunto: admetran en aquest cas la dació en pagament?, valdrà un avançament de fèmur?, s'acceptarà el dipòsit d'un costellam amb adherències?

En fi, que vist el que hi ha, potser val més que retorni a la Tebaida de la meva contracció al deure laboral. No en sortiré més savi, però potser sí que menys al·lucinat.

Estiguin bonets.

Rosalba Cavà

2012-01-27T19:12:00.003+01:00

De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar...
Era això? No vaig equivocat?
Què fa que no sentim com a nostres un Matas o un Camps? Només ens hem de doldre d'un Millet?
En termes de filldeputisme marquem subtils fronteres?
És això una branca espúria d'una exquisidesa mal entesa?
Som part interessada a sentir-nos lliures d'allò que ens engavanya?
Em reclamo de tots els lladres. Sóm meus, ben meus. Encara que ells no vulguin saber què són, o perquè saben massa bé qui o què són.
Quan començava l'any vaig adreçar-me a Àtropos. I em va semblar que es comportava perquè em va aviar una nosa farfallosa, pansida, macabra, repugnant i indigna.
Vinga, amiga, ànims, que no decaigui.

En el mentrestant m'entretindré amb Estellés, que m'agrada:

Hi ha l'hoste que s'ha mort i no se n'ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intranferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al dipòsit,
i no se n'assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s'han de fer,
i no se n'assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
"Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?"

L'Hotel París, poema XIII

Mariën

2012-01-21T20:01:00.003+01:00

Ignorava l'existència del tal Mariën. Com ignoro tantes altres coses, evidentment.
Amb tot, acotar la vastitud oceànica d'allò que se m'escapa em produeix un petit plaer que no puc deixar de constatar.
L'única aspiració que em sembla legítima és arribar algun dia a reduir allò que sé que no sabré a les dimesions humanes d'una Mediterrània, posem per cas.
Els oceans fan basarda. Tenen un punt de pretensiós que em fa venir ois.

Somriures

2012-01-14T19:57:00.003+01:00

Endevinalla: ¿Quina magnitud ens indica en Montoro?

a) El tamany de la truita que va pescar dijous passat?

b) L'amplada de boca que haurem de gastar per empassar-nos les guatlles que ens engalten?

c) La profunditat rectal que visitaran amb les mesures impositives amb què ens obsequien?

Vés a saber...

En tot cas, no podia deixar de mostrar la meva discreta admiració per la feina del fotògraf. I també agrair al suplement econòmic del "Punt/Avui" el somriure que m'ha obligat a fer (que consti que no per correspondre al del retratat) aquest matí mentre fullejava els diaris.

Humil prec

2011-12-31T12:21:00.003+01:00

Amiga Àtropos,

No se us pot escapar que l’any que se’ns acaba ha situat la vostra eina al bell mig de les nostres desficioses agonies.

És per això que voldria acomiadar aquest 2011 adreçant-vos un humil prec per al 2012 que se’ns llença a la jugular: apliqueu, si no és molèstia, un criteri un xic selectiu en la vostra nobilíssima tasca.

Talleu sense pietat el fil dels malànimes diversos que enterboleixen el nostre sol, però estalvieu la tisorada a aquells de qui fa bo acompanyar-se i deixeu-los, pel cap baix, un any més entre nosaltres.

Quan arribi el 13 podrem passar comptes i espero que el balanç ens hagi estat clement.

Començant pel qui subscriu, és clar. Que a ningú no escapa que l’egoisme ben entès comença per un mateix.

Nadal 2011

2011-12-24T12:24:00.003+01:00

Imatge verídica i fefaentment contrastada de la tia Pepa
en ser-li comunicat
que malgrat els temps que corren
no trontollarien els fonaments de la tradició
i que el gall seria degudament matat
i ella en rebria el tall
que segons marquen els bons usos i costums
li pertoca.

BON NADAL A TOTHOM I A TOTHOMA!

Antígona (I)

2011-12-09T19:11:00.002+01:00

Aprofitant aquest pont, el qui m’utilitza, ha començat a remenar papers per repescar la memòria d’Antígona. De grat o per força ha de desempolsar vells afectes per fer sirgar la canalla. D’aquí no massa, li tocarà fingir una certa erudició i empènyer els personatges d’Espriu i les seves diverses circumstàncies coll avall de la selecta tropa que fa veure que l’escolta.

Ell dubta –jo sé de cert que no se’n sortirà, però li dispensaré la gràcia d’amagar-l’hi– que sigui capaç d’encomanar als alumnes l’estimació que va covar per la peça quan la va llegir ara fa trenta anys. Hi posarà, això sí, una certa voluntat; i potser amb això ja ens podem donar per ben pagats. Tots: els qui ho patiran, el qui s’hi esforçarà i jo mateix, que em veuré obligat a sortir a prendre la fresca.

Per això us parlaré avui de mi, d’aquest Eumolp que fa cinc o sis anys que s’arrossega post amunt i post avall. I fins i tot (si no em pot la mandra, circumstància d’una altíssima probabilitat) allargaré la meva bondat fins a oferir-vos una certa dissecció de l’obra feta des des dintre. Espectadors o lectors, us heu d’esforçar per ignorar la tramoia. Jo no tinc aquesta servitud i puc, sense vergonya, parlar dels sargits de les túniques o les ratadures dels coturns. O del manyoc de draps que tragino a l’esquena. O és que us pensàveu que sóc de veritat geperut?

Perdríeu el temps si us obstinàveu amb Posidons i Quiones. No sé si he estat a Etiòpia, Tràcia em resulta vagament familiar... I això d’Eleusis és per a mi un gran misteri....

La petja més llunyana en què em reconec la devem a Eurípides. Em va treure d’esquitllentes a Les fenícies en boca de Tirèsias, amb qui el destí ja em va nuar:

Caic de fatiga, no t’ho nego; del país

Dels Erecteides se’m va dur ahî en aquest.

Allí s’estava en guerra amb els llancers d’Eumolp;

I em deuen la victòria a mi els Cecròpides.

Aquesta corona d’or que em veus portar, la tinc

Com a primícia dels espolis enemics.

Abans d’anar a petar al rovell de l’ou dels embolics dels Labdàcides m’havia d’empeltar, però, d’un insigne cosinet: Pulcre Trompel·li. D’aquí em ve aquest aire de titella que tragino, la gepa que compartim i el tarannà histriònic i lúcid que tanta il·lusió em fa. L’únic que li retrec al meu creador és que no em deixés compartir la fina erudició del parent d’Alfaranja. Però ves què hi hem de fer.... (Per cert, si algú volgués afinar en el parentiu, que no s’estigui de llegir l’episodi “Montpeller i l’ombra del Conqueridor” a D’una vella i encerclada terra i també Tarot per a algun titella d’Alfaranja. Geperuts a banda, són lectures que us faran una mica més feliços i una mica més savis.)

I xanet-xanet, heus ací que vaig arribar a Tebes. L’any 1939, solet; amb el Lúcid Conseller a partir del 1964, un quart de segle més tard.

El Conseller i jo compartim una mateixa condició desencaixada: som personatges estranys a la tragèdia; ens justifica la distància que podem aportar i la nostra lucidesa. (Observareu que el Conseller, prou més tifa que jo malgrat la indiferència que gasta, incorpora la característica al nom. Jo, molt més modest, la practico però no l’exhibeixo. Un punt a favor meu, em sembla.)

També és veritat que diferim en un fet essencial. Mentre el meu compare es limita a ser espectador –“la lucidesa deixa intacta l’acció” – jo em mullo, com diríeu ara, i em solidaritzo amb Antígona i l’acompanyo en el seu acte pietós i en el seu suplici.

Me n’he de sentir orgullós? Potser sí, potser no. Al capdavall, potser només sóc fruit d’una certa rauxa de joventut. A què ve sinó que l’any 64, Espriu es tragués el Conseller del barret?

El meu gest convida a acompanyar Antígona tots aquells que entenen la raó última de la seva expiació; el lector o l’espectador es poden sentir solidaris del gest redemptor de la princesa. Quan Espriu tira aigua al vi plantificant el Conseller amb les seves despietades reflexions finals, ni això no ens queda: ens han pres –us han pres, vaja– l’última coartada. Per molt acompanyada que vagi, Antígona avança solitària a l’encontre de la mort, íntima confirmació de la justícia del seu acte.

Però no ens esveréssim. Dono per bona la decisió que vaig prendre en el seu moment. Al capdavall, aprofitant l’avinentesa, jo també em redimia de tanta estultícia. I ben clar que ho deia, quan Antígona feia un últim intent per salvar-me: “M’allibero finalment dels vostres cops i de les vostres rialles. Sé tots els mots que amaguen la solitud de l’home, no he d’aprendre res més”.

S’ha fet fosc. Remenar aquestes cendres m’ha deixat un regust agredolç. El perfum de paraules velles em produeix plaer però ara m’he de canviar de disfressa. En tinc un bagul ple i no em costa de triar.

Continuarà (o no...).

Assassinat a la peixera

2011-12-09T13:57:00.000+01:00

Invitació

2011-12-01T19:39:00.002+01:00

Redacció.- Una fossa comuna s’ofereix per acollir les despulles de Franco.

Notícies d’última hora confirmen el que fins ahir només era un rumor. Família directa i autoritats polítiques i religioses han fet saber que el 20 de novembre de 2011 van rebre una carta en què els estadants d’una fossa comuna oferien acolliment a les despulles de Francisco Franco Bahamonde, cas que s’arribés a acordar l’exhumació de les restes del Generalísimo i fos menester un nou estatge per a ubicar-les.

Fonts de contrastada solvència ens comuniquen que, un cop superada la natural sorpresa, l’oferta ha estat considerada positivament.

Sembla que un dels extrems que ha fet veure l’oferta amb més bons ulls, ha estat la consideració que després de 36 anys de solitud ningú no dubta que la freqüentació d’altres ossades aportarà un plus d’amenitat a l’etern repòs del traspassat.

Consta, però, una certa reserva sobre la conveniència de barrejar ossos d’ideologia contradictòria, no arribés el cas que allò que es presenta sota la capa d’una amistosa invitació no fos més que una estratègia a curt o llarg termini per remenar velles ferides i airejar perilloses reivindicacions de fer memòria sobre fets luctuosos.

S’espera que ben aviat es confirmi una decisió ferma sobre la qüestió.

21.900 + 1

2011-11-29T19:04:00.001+01:00

Perquè calia. I em ve de gust:

ELLA

I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

2011-11-23T19:00:00.005+01:00

Per si encara no ho havia dit, cal que em proclami creacionista.

Accepteu-me la confessió com a un tribut a la meva paranoia: vist el tsunami blau, convé que prenguem disposicions entenimentades, no fos cas que futures decisions de la conferència episcopal ens obliguin a fer genuflexions precipitades. Jo, per si de cas, em vaig preparant el terreny.

Com que en el post anterior al·ludia a l'Anís del Mono, m'ha semblat adient aprofitar-ho per recordar el parentiu entre l'etiqueta del destil·lat i la caricatura del nefand Darwin. Valgui'ns la pàtria badalonina del beuratge (aneu veient les connexions?) perquè als catalans ens siguin perdonats tots els pecats (presents, passats i -si pot ser- futurs).

Com que els camins del senyor són inescrutables, us explicaré que he arribat a la decisió d'escriure aquestes ratlles quan he sentit Freddie Mecury a la ràdio. La locutora justificava la reproducció dels esgarips del cantant perquè se celebra avui l'aniversari del seu òbit.

Jo he pensat que posat a recordar efemèrides podíem triar memòries més nostrades i m'he informat. Tal dia com avui (Santa Wiki dixit) es commemoren entre altres:

1859: Darwin publica L'origen de les espècies.

1905: Militars espanyols assalten el local del "Cu-Cut"

2003: Es practica l'eutanàsia a Floquet de Neu

Vista la concentració animal del dia, no se'm fa estrany que ahir mateix se'ns escapés un porc a la Ronda de Dalt. El sidral que es va organitzar va ser considerable: jo mateix vaig poder veure per televisió com l'estabornien amb un dard sedant per poder-lo retirar de la via pública.

I jo que vaig pensar: me l'adormen per posar-lo al camió... i no serà que amb el camió mateix me'l facturaran a l'escorxador per pelar-lo en la intimitat?

És clar que també vaig pensar que una liquidació en directe, enmig de conductors enfurismats per la durada de l'embús i retransmesa per les televisions ens hauria espatllat la digestió.

Mort per mort, que la fem d'amagat. Que això conforta.

Eps, però que visca la botifarra, ara que no hi hagi malentesos!

Rutines

2011-11-20T13:33:00.006+01:00

Cadascú té les seves rutines. Jo estimo les meves, perquè em donen un plus de seguretat. Així, el meu pas per aquesta mena de món inintel·ligible que m’hostatja pren una dimensió més aquietadora.

La rutina dels diumenges consisteix –al pic de les deu–, a anar a comprar La Vanguardia i l’ Ara. Afegits a la pila de El Punt-Avui, que deixen a la meva bústia entre sis i set, puc tirar-me coll avall una mica de tinta fresca per acomboiar el lliscar amable del dia del Senyor.

Rutina dins la rutina, un article que no estalvio és el de Joan de Sagarra: algunes opinions a banda, és un senyor llegit, i això sempre fa respecte.

Avui hi he trobat una al·lusió a un disbarat atòmic perpetrat per una esparpillada cronista de la campanya electoral a 8TV:

“La campanya electoral ha estat farcida de disbarats. Molts han sortit dels llavis dels polítics, però també dels periodistes que han cobert els mítings. Dimecres a la tarda al programa de Josep Cuní (8 al dia), una reportera ens informava, en directe, del míting de Rubalcaba a Màlaga i, de sobte, ens va dir que Felipe González hi participaria, però no de “cos present”, sinó a través d’una filmació. A elegir: o virtual o cadàver.”

Quan el dia de marres jo també vaig sentir aquesta espifiada, confesso que em vaig alçar de la butaca i vaig proferir diversos improperis. Fins i tot vaig suggerir que la interfecta es mereixia que li introduïssin la carxofa per via rectal, a veure si així assumia que si hom bada boca davant del respectable, aquest té el dret a suposar que qui ho fa controla l’eina amb què es guanya les garrofes (la llengua, vull dir; no el micròfon).

La meva dona, que és molt sàvia i ja em coneix, va alçar una parpella i em va recomanar calma. “París potser val una missa, una bleda no justifica un infart”.

Però és que plovia sobre mullat. No feia massa dies, en una aula on vegetem setze humans (un en trànsit d’extinció i quinze plançons de futur) vaig gosar ironitzar sobre la seva atenció a les meves doctes deposicions sobre Nietzsche i Maragall utilitzant la mateixa imatge (la dels cossos i la presència) i em van mirar amb uns ulls de peix bullit que em van obligar a fer una mica de divulgació sobre els hàbits funeraris de la civilització occidental.

No cal dir que m’hi vaig recrear i els vaig il·lustrar, entre altres coses, amb la connexió existent entre les defuncions, les vetlles i el consum d’Anís del Mono. Ho van resistir amb estoïcisme, que és una gentilesa que tinc per costum agrair-los. Però no sé què durarà en la seva memòria –els meus alumnes podrien competir amb els peixos i quedarien en tercera posició– el significat abstrús de l’expressió “estar de cos present”.

En fi, com que em sembla que ja fa molt que ocupo –metafòricament parlant, és clar– aquesta reposada posició en els diversos àmbits i espais on deambulo, no m’hi posaré pedres al fetge i, acceptant que el meu mal no vol soroll, optaré quan em toquin les absoltes per fer l’ànec sense tocar el botet.

Que brams d’ase no pugen al cel.

Iaio dixit.

Travessa meditada

2011-11-19T19:17:00.003+01:00

Com que avui toca meditar (dura lex sed lex) he consagrat el dia a complexos càculs numerològics per poder-vos pronosticar l'ordre en què quedaran els nostres molt dilectes partits:

1r - PSC
2n- CiU
3r- PP
4t - ERC-RI.cat
5è- ICV

Amb tota evidència, podria afegir nombre d'escons, de vots (vàlids, nuls, en blanc), índex d'abstenció i altres delicades circumstàncies que tinc degudament anotades en la meva travessa particular.

Però no voldria pas deixar-vos sense aquesta mica de misteri que us animarà un dia (el de demà) que ens deixarà a tots plegats amb el mateix vestit que la nina que ha de fer llit perquè es va encostipar.

Eps, i que no decaigui, que de més verdes en maduren!

De Felips i de retratos

2011-11-18T19:28:00.006+01:00

Em vaig topar amb Pere Felip Monlau quan tafanejava en la cosa de la Renaixença. Hi passejava de la mà d'Antoni de Bofarull i de Blanca, l'òrfena que es va treure del barret per fer una mica de n0vel·la i una mica de pàtria.

Han passat els anys, i ara és hora que en Felip i jo ens saludem cada dia. No ens fem massa cas, perquè tampoc no és qüestió de portar les intimitats al límit de la irritació: els matrimonis de llarga durada basculen sempre en el fulcre delicat de la mútua ignorància.

Però avui l'oracle Google m'informa que se celebra no-sé-massa-què del senyor Daguerre, i a mi m'ha fet goig de retreure aquí que en Monlau, en Roure i l'Alabern van fer l'11 de novembre de 1839 la primera fotografia (perdó, daguerrotip) a Barcelona, segons que conta el "Diario de Barcelona", notícia que podreu contrastar així que tingueu un moment per passar-vos per l'hemeroteca.

Diuen que van retratar la casa Xifré. Prèviament havien avisat que ningú no sortís als balcons -perquè això hauria espatllat la imatge- en el lapse de temps marcat per dos trets d'escopeta.

El sistema em sembla enginyós, per bé que té un punt de bel·licista. Cal suposar, però, que ni un tir ni l'altre estaven destinats a liquidar cap dels hipotètics tafaners, sinó que es tractava d'un simple recurs acústic per evitar intrusions extemporànies.

No us càpiga dubte que si la tingués, afegiria la imatge de l'edifici daguerrotipat.

Per si us serveix de consol, us plantifico una d'aquestes senyores que de tant en tant trec a passejar per aquests paratges.

I així satisfac dos propòsits:

afegir una nota de color a aquest text que té un pèl d'eixut

complir una certa promesa de vestir els ossos que freqüento amb una mica de carn.

Carn morta, evidentment.

Refranys i afegitó

2011-11-16T19:02:00.005+01:00

Copiats de Josep Romeu i Figueras, Corpus d'antiga poesia popular, Editorial Barcino, Barcelona, 2000, pp.248 a 263:

Al fugir diuen retraure
y a los lladres cavallers.

El miñó regalat
tostemps és irat.

Axí està lo pagès
entre dos advocats
com lo pagell
entre dos gats.

Diu lo mort al degollat:
-Qui t'à tal aparellat?

Del prometre
no dol lo ventre.

El miñó y l'orat
diuen la veritat.

Jerusalem, Jerusalem,
Quant més anem, menys valem!

Los errors del mege,
la terra los cobre.

Per amor del bou,
llepa·l llop el jou.

Afegit per si cola:

Cas que hi hagi votacions
esquiveu tots els cabrons.

Retòrica preelectoral

2011-11-14T20:00:00.004+01:00

metàfora f. Figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella.

Difunts, vots i tisores

2011-11-11T17:31:00.006+01:00

Projecció de futur de dos votants indecisos intentant dilucidar en quina mesura la van cagar quan van introduir la papereta a l'urna.

Amb tota evidència, no van votar el mateix partit.

Ni castanya ni carabassa

2011-10-31T16:23:00.003+01:00

La veritat és que ja estava una micona cansat de debatre'm entre contradiccions superficials.

Per sort, sempre hi ha un revolt que ens obsequia amb un retorn a la substància.

Que viva Mèxico!

Conjur

2011-10-28T19:57:00.002+02:00

Si els simpàtics acudits de l’amic Gregorio us han tocat el voraviu (cosa que vol dir que teniu la pell com un tel de ceba) i alhora sou descreguts, i heu admès que –mal que ens pesi – no hi ha potència humana que pugui posar una mica de seny en aquest món de mones, feu com jo i refugieu-vos en els conjurs.

El que us suggereixo em sembla que mirava d’assecar algun granet o excrecència que pogués sortir a la pell, principalment de les mans o la cara. Però com que en aquestes coses de la superstició no se sap mai, potser també serà eficaç per combatre un dels molts diversos grans al cul que hem de comportar:

Conjur-te, ffich,

De part de nostro senyor Déu Jhesuchrist,

E per Luch e per March e per Johan e per Matheu,

Los quatra avengelistes de Déu,

E per la verga Maria, tan gentill,

Que·t sech lo cap e·t podresca la rahil.

Pamflet

2011-10-15T17:32:00.005+02:00

Venia jo d'omplir el ventrell en un discret local que hi ha prop de casa, quan he albirat uns llums blavosos Torrent de l'Olla amunt. Tafaner com sóc, m´he aturat per veure quin faust esdeveniment valia la lluminària.

I heus ací que la meva paciència ha estat premiada: darrere d'un cotxe centellejant de la guàrdia urbana, baixaven xano-xano una trentena d'indignats. I heus ací que un d'ells (un jove ben polit i molt gentil) m'ha fet a mans aquest deliciós pamflet. Tancava la comitiva un camió dels serveis de neteja, amatent a una hipotètica solladura causada pel molt improbable incivisme dels protestataires. (A l'instant he conclòs que els meus impostos havien estat degudament invertits.)

Quan he arribat a la meva llar (dolça llar), he llegit el sobredit pamflet i he somrigut. Gràcies sien donades a les redactores que l'han parit: m'han transportat a la tendra llunyania dels meus anys adolescents.

Com que sóc de mena generosa, no em puc estar de compartir-lo.

Ara ja m'he fet vell. La meva pell s'ha engruixit, el meu escepticisme ha crescut, la meva confiança en el futur és un tel de ceba, i l'arc de Sant Martí -en tinc notícia certa, podeu creure'm a ulls clucs- ni ha existit mai ni té previst il·luminar cap pacte futur.

Però llegir que algú encara pot escriure: "Demostrem intel·ligència col·lectiva per tombar el Capital" i clamar: "...pel suport mutu, per la solidaritat, contra el capitalisme!", m'ha obsequiat amb un somriure d'orella a orella que és el millor preludi a una deliciosa migdiada.

Que és la que em vaig a permetre i que serà -ja m'ho perdonareu- la meva única contribució a la bonica diada que en el món mundial s'està esdevenint.

Lloat sia Déu

2011-10-10T19:23:00.005+02:00

Aquest cap de setmana he tingut el plaer de perdre tota una tarda i tot un matí mesurant les meves migrades forces amb els envitricolls dels adeessaela, les portabilitats, les connectivitats i totes aquestes boniques collonades que de tant en tant ens fan la punyeta als qui -a una edat provecta, tot sigui dit- ens hem firat un esbarjós racó en aquest univers elèctric.

Si tot plegat funciona, uns hipotètics ulls moguts per una incomprensible bona voluntat potser llegiran això. Voldria compartir-hi una reflexió modesta. Heus-la ací.

Els serveis d'atenció a l'usuari estan externalitzats. És un dels molts beneficis amb què ens obsequia la beneïda globalització. És així, i no gosaria posar-hi cap pega.

Els serveis que em van correspondre em va semblar que estaven localitzats a Mèxic (tot i que la meva discreta capacitat de discriminar els dialectes de la llengua castellana no m'aconsellaria posar-hi la mà al foc).

Com que sóc bífid, vaig acceptar l'atot i vaig col·loquiar distesament amb el/la telefonista de torn.

Jo hi posava bona voluntat, l'interlocutor/la interlocutora em retopava amb ofici i una discreta submissió a les pautes de la bona atenció al client -que en cap cas, com és de llei, contemplaven la possibiliatat que el menda pogués estar parlant una segona llengua.

Vull donar testimoni que entre les interferències que fan al cas, la velocitat en la locució dels telefonistes, les indicacions abstruses que em donaven i el nerviosisme creixent que em prenia, que arribéssim a bon port s'ha de considerar un miracle.

Jo m'hauria estimat més que m'atenguessin en valencià. Tothom sap que és una llengua diferent del català, però no sé per què hi tinc la mà trencada i l'entenc.

Però ja sé que no pot ser. I per això, en previsió de futures avaries voldria saber si em puc matricular en algun curs de mexicà.

Obedient i disciplinat com sóc, no voldria en cap cas molestar la feina dels amables tècnics que amb tan bona voluntat miraven de fer-se entendre i facilitar-me la vida.

Ja em direu.

Tacticisme

2011-09-30T19:13:00.002+02:00

A la vista del deliciós espectacle que ens han ofert alguns estadants de l'antic Polvorí de la Ciutadella, he pensat que em podia permetre oferir-los una distreta il·lustració del que em suggereix la seva àrdua tasca.

Només gosaria suggerir-los discretes pràctiques onanístiques, les quals -ultra estalviar-nos lamentables escenificacions- els ben asseguro que justificarien igualment els pistrincs que s'embutxaquen...

...a compte dels qui paguem el beure mentre sentim com ens creixen unes banyes de l'alçada d'un campanar.

And the winner is....

2011-09-28T18:07:00.004+02:00

...és que m'acabo d'assabentar que han seleccionat la pel·li per anar a això dels òscars i no me n'he pogut estar.

Que sí, que la carn és dèbil i la tonteria que arrossego, molta.

Però mira, tu, de tant en tant em pega per abaixar la guàrdia i...

NOTA BENE: Convindria que tots els amants d'aquesta estranya legió de pans que engarfega les lleixes d'algunes botigues que presumeixen de sofistificades (eps, el dia que compro un pa decent, faig festa grossa!) no perdessin de vista que això del pa negre no fa fi. Pura misèria i molta gana.

I, sigui dit de passada, la pel·li val la pena. Hipotètiques futures medalles a banda.

POST ESCRIPTUM: He tret el negre de Banyoles perquè l'enyoro. Sempre que li feia visita teníem uns delicats diàlegs sobre la immensitat de l'estupidesa humana. I ell aguantava el tipus amb una gran dignitat, us ho asseguro.

Pentimento

2011-09-27T20:02:00.005+02:00

Potser penedit de l'excés d'hemoglobina d'ahir, volia avui refugiar-me en la innocència i la quietud.

Hi ha millor recepta que un petit passeig en companyia d'exvots mexicans? Jo diria que no. Tenen un encant indubtable i em reconcilien amb la l'espècie humana (que ja és molt, val a dir).

El de dalt (amb una mort impagable, que ja m'agradaria que fos la que em vingués a acomboiar en aquest que se suposa difícil tràngol) regracia l'estimable intervenció dels gossos.

Com que jo sóc de gats, no podia deixar de compensar-los amb el feliç desenllaç dels neguits maternals de la mestressa de la gata esvalotada.

Però el que de veritat em retorna la confiança en el futur de la humanitat és el us deixo aquí sota, perquè reflexioneu sobre l'executòria altament lloable dels bons oficis del Sagrat Cor.

Ves qui ens ho havia de dir!

Unitat de banderilla en la pandereta (amb estirabot)

2011-09-26T17:06:00.009+02:00

Això no...

Això tampoc.....

Ni això, Déu me'n guard....

Catxis... això tampoc????????????????????????

Lletania

2011-09-23T19:31:00.003+02:00

A la dreta, el menda. A l'esquerra, les urgències. Conseqüència lògica: silenci i absència.

Però ara que sé que l'escombraria de l'espai trinxarà algun racó de Papua-Nova Guinea, no puc callar:

Per Ivolo Keleto, primer màrtir papú.

Per Malango Mambure, que em vaig inventar perquè Papua-Nova Guinea es mereixia un bisbe.

I perquè la merda sempre cau a racons llunyans i estalvia els caus dels especuladors borsaris.

Perquè no hi ha justícia.

I el mal existeix. Com hi ha món.

Guardioooooooooooooola

2011-09-08T20:44:00.005+02:00

Com que em miro el món des del còrner que no deu convenir em sento en l'obligació de manifestar que començo a estar embafat.

L'executòria de l'entrenador del Barça em sembla correcta, és a dir, normal.

D'això a la santificació que se n'està fent hi ha una subtil diferència de la qual, penso, ell no n'és responsable, però que demostra l'escarransiment del múscul intel·lectual i emocional d'aquest país.

Els trens han de passar per la via. I que ho facin no ens hauria de sorprendre ni abocar-nos a orgasmes d'exaltació metapatriòtica.

La contracció al deure i la cura en el compliment dels mesters que l'exercici de qualsevol professió demana no és sinó allò que cal fer.

Si ho convertim en un miratge d'excepcionalitat, simplement vol dir que anem, en general, patèticament mal enfocats.

Ho sento, però algú ho havia de dir.

Homage to Catalonia

2011-09-05T19:59:00.001+02:00

Pressentiment

2011-09-04T21:17:00.002+02:00

Companys de viatge

2011-08-27T13:08:00.008+02:00

Reconeixements

2011-08-24T16:49:00.006+02:00

Dieu reconnaîtra le sien.

De Pierre à Paul, en passant par Jule' et Félicien,
Embrasse-les tous,
Dieu reconnaîtra le sien !
Passe-les tous par tes armes,
Passe-les tous par tes charmes,
Jusqu'à c' que l'un d'eux, les bras en croix,
Tourne de l'œil dans tes bras.
Georges Brassens, Embrasse-les tous

No sé si Arnau Amalric, quan –diuen els entesos– va pronunciar aquesta bonica sentència el 22 de juliol de 1209 en ocasió de la massacre i el pillatge de Besièrs podia preveure l’ús que anys a venir en faria George Brassens.

També se m’escapa si Pere Cesari de Heisterbach, en donar-nos-en una bella traducció llatina entre 1219 i 1223 (“Caedite eos. Novit enim Dominus qui sunt eius.”) en els seus Illustrium miraculorum et historiarum memorabilium –que no van ser publicats, sia dit de passada fins al 1481– estava al cas d’aquesta mateixa circumstància.

Però el que sí que sé de cert és que, entre la literalitat d’una expressió que em remet a amputacions diverses i vísceres escampades a cor què vols (com a tribut a una de les moltes bestialitats que han adornat la nostra bella història occidental) i la seva redempció irònico-amatòria en termes de poesia moderna, mai no he de tenir dubtes en la tria.

Que tampoc no us he de dir quina és, evidentment.

Per si mai sou món...

2011-08-24T13:18:00.003+02:00

..i voleu triar les mans que us sostenen.

Visions

2011-08-14T18:12:00.001+02:00

Mal estiu el que no ens porta a March. És així i no cal donar-hi més voltes.

I ara vós em direu què lliga March amb aquest borni tan simpàtic. I jo que us diré que no res, ni falta que li fa. Per bé que si atenem a la inaudible piuladissa d’aquests ocellots podem recordar alguns versos a l’esbiaixada:

“Així com cell qui desija vianda

per apagar sa perillosa fam,

e veu dos poms de fruit en un bell ram

e son desig egualment los demanda,

no·l complirà fins part haja elegida

sí que·l desig vers l’un fruit se decant.”

El Sol s’ho mira amb cara d’enze i posat de tenir-ne ja ben bé prou. Agost el fa treballar de valent: només el rescabala la memòria de la pell i l’aquietadora certesa de futurs patiments. No volíeu brou? Doncs ja en traginareu no dues, sinó una grossa de tasses. El temps ens ve a donar la raó als pacients, ja m’ho sabreu dir.

Toc... toc...toc... “Ja em disculpareu, però tot això són bestieses. Em dic Carlos Fuentes, i la imatge em pertanyia. A mi i a una certa saviesa popular.”

I sí, és cert: en el país dels cecs, el borni és el rei.

Cabòries

2011-08-12T18:16:00.004+02:00

Ara que he descobert d’on vinc, ja em puc preguntar on vaig. Qui sóc no m’inquieta, ni ara ni abans. Amb tot, he de reconèixer que el rau-rau que neix en aquest forat que ja fa temps ocupava l’estómac em pertorba les reflexions. Si tingués esma capgiraria el rellotge i miraria de saber si són tres quarts de quinze o tres quarts de fusta i un tauló. Posats a triar, em decantaria per aquesta última hora. Mal que em pesi ara que sóc de marbre, el meu últim estatge va ser de fusta, i li reconec una calidesa que la pedra em detrau. Vès què hi hem de fer, però; l’estatuària mana i m’han plantat al bell mig d’un joc de metàfores que haurien de propiciar en el contemplador algunes reflexions sobre la fragilitat de la vida i el pas del temps. Com era allò? “Omnes vulnerant, ultima necat.” És banal, però ben cert. Tot i que fer recaure en l’últim gra de sorra la responsabilitat del traspàs sempre m’ha semblat un pèl trampós. Ara que ja tinc perspectiva per afirmar-ho, crec que puc desvelar que no morim perquè se’ns acaba el temps, sinó que se’ns acaba el temps perquè morim. I si la diferència és subtil i no va més enllà d’un mer joc de paraules, no per això deixa de semblar-me de justícia restablir els termes exactes de l’equació.

I dit això i vist que cap ànima caritativa m’ofereix un àpat funerari per minso que sigui i que hauré de seguir comportant aquest buit incòmode al païdor, opto per recloure’m en un discret silenci.

El posat hi acompanya. I si ningú no posa en evidència les meves cabòries tan poc elevades, podré seguir fent veure que us interrogo sobre algunes profundes inquietuds sobre el vostre esdevenir en aquest món.

Que no passa de ser un món de mones. O és que us havíeu afigurat alguna possibilitat més confortable?

Càbales

2011-08-09T16:29:00.004+02:00

M’ho estic rumiant...

Alternativa feminista a una certa mena de redempció? Provocació sicalíptica per la via blasfema? Solució desesperada per a vèrtoles resistents als tractaments habituals?

Vés a saber...

En tot cas, honor sia fet al nuador de cordes que ens vela aquell origen del món que Courbet, prou més descarat, va elevar als altars del realisme més despullat.

I que vostès m’ho sàpiguen dispensar.

Amputacions

2011-08-02T15:01:00.004+02:00

L’escriptor de diumenges a la tarda, després de pensar-hi molt, va arribar a la conclusió que allò que el separava de l’obra mestra era el patiment. “No hi ha creació sense dolor”, va concloure.

Voluntariós i decidit va dissenyar un programa d’amputacions i s’hi va sotmetre amb severa tenacitat. Ell sabia que el premi segur havia de ser ocupar el lloc que li pertocava a l’Olimp de la ploma.

Un cop va haver exhaurit una diversa panòplia de sacrificis afectius, abandonat de tots (i de totes, naturalment), i no havent aconseguit cap progrés substancial en el camí que s’havia traçat, va abordar el més tèrbol sacrifici de parts diverses de la seva anatomia.

I ara és l’hora que sense braços ni cames ni altres apèndixs de més difícil nominació s’interroga sobre quin misteri insondable li barra el pas de la creació definitiva.

I és que l’escriptor de diumenges a la tarda no ha sabut entendre que el seu terreny d’excel·lència no era cap més que el silenci.

Lloats sien els déus!

Intuïció d'agost

2011-07-26T17:10:00.004+02:00

Pensava avui en els corbs -aus enigmàtiques i intel·ligents on n'hi hagi-, en els seus hàbits alimentaris, la seva fidelitat obstinada en la mort, la capacitat que tenen d'estrafer sons diversos i sorprenents i, és evident, en l'elegància del plomatge, que els allunya del culte absurd a la variació que enlluerna miríades de babaus.

Són aus distingides i circunspectes. Una meravella, vaja.

Perdut com estava en aquestes cabòries m'he sentit de sobte reclamat per un cert projecte de griu que, en algun moment del passat difús que m'acompanya, vaig perfilar en un paisatge de tardor.

La gelosia és extremadament perversa, especialment si neix d'un pensament esbiaixat.

Caut com sóc, he reclamat el meu griu a aquesta finestra, per fer-li honor i mirar de posar una mica d'equilibri en hipotètiques futures batalles que serien, sens dubte, sagnants i sense raó.

Com totes les batalles, és cert.

I per arrodonir-ho i donar-hi un toc d'elevació espiritual, he remenat els fulls d'un altre Griu (el de Vinyoli) que m'ha obsequiat a tot atzar aquestes màgiques paraules:

L'ESPERA

M'entelo com un vidre pel baf de l'atmosfera
carregada de dintre; llegiré
cansadament si m'ho permeten
les veus del bar.
Tu vas i véns com sempre en mi.
Tinc temps, tinc molt de temps.
Tot d'una arribes
de fabulosos llunys. Miracle que t'acostis,
fins a salvar-me.
Ja tot és
com ha de ser. Cada moment,
l'espera.

Joan Vinyoli, El griu, Col·lecció Cristalls, n. 17, Edicions la Magrana, Barcelona 1978, pàg.37

Sí, no és cap cosa extraordinària. Una simple prefiguració d'agost.

Jonàs

2011-07-02T19:15:00.006+02:00

Cansat com estava del paper assignat ha decidit embullar la troca i s'ha plantat el peix al cap. Li pesa, és cert. I sordeja, és clar. Però pel que s'ha de sentir, pensa, m'estimo més portar la balena travessera que anar fent tombs entre sucs gàstrics.

Nosaltres direm: "Tot és qüestió de gustos", i ens quedarem tan amples. Nínive no ens inquieta -la seva existència és cada vegada més prima i els pecadors campen a cor què vols, com ha de ser i és de justícia- i de Jahvé en tenim vagues referències potser tan incomprensibles com en els orígens.

Jonàs s'hi repensa: "Peix, dic? Si era una balena vaig errat. Però aquest no canta. Sigui doncs peix i no ens atabalem. Si em vénen ois, perbocaré i ja veurem com se'n surt".

Tant de tràfec fatiga Jonàs. El Sol es lleva, el Sol es pon. Res no porta enlloc.

Ha triat cala segura i s'ajeu. Mira fixament el cel i li pesa el silenci de la nit. Comptar els estels no el distreu ni li fa venir la son. Podria deixar-se aclaparar per la immensitat i sentir-se ínfim, però està tip del seu paper, de tots els papers, de l'absurd.

Tanca els ulls i escolta la festa que fan a la ciutat. D'alguna manera saben que se salvaran i ho celebren a l'avançada.

Però no és sinó un treva.

Passaran els dies i les nits. Els llibres s'oblidaran. Jonàs despertarà i Jahvé arraconarà perdons ben inútils.

D'alguna manera o altra tot ha de retornar al sentit original. Al capdavall el Caos no és més que un peix que es mossega la cua.

Galatea

2011-06-30T19:09:00.005+02:00

Un excés de velocitat en la fugida d'idees li ha afuat la closca de la part del darrere. Hi va haver un temps que mirava de retenir-les, fins que el bon sentit comú li va donar entenent que era millor prescindir-ne: massa pensaments engavanyen i acaben per fer nosa.

Assentada aquesta veritat incontrovertible s'ha aplicat a perfilar-se un bell posat contemplatiu. No cal dir que se n'ha sortit i com a premi li ha nascut una endreçada corona a la part de dalt de la clepsa.

Ja monarca, només li calia un estol de cortesans... Gravíssim dilema per qui pensa que dos són multitud.

Per això ha optat per l'adoració onanística: simple, neta i eficaç. Asèptica. Bé, i escèptica. O sigui, virtuosa.

Només algunes paraules, molt de tant en tant, el fan estremir. Com les que recita Nemorós: "Per la nit escoltàvem vora el foc l'enrenou/de la vella tartana, de la tartana negra,/de la tartana incògnita que creuava la nit,/lentament, tristament, a punt de fer-se estelles".

Nari nan

2011-06-25T19:42:00.002+02:00

Vegeu-lo que content que sembla... Si haguéssim de fer cas a la veu del poble, avançaríem una hipòtesi de contracció al deure laboral i ens reconfortaríem amb ell: s'ha fet el que calia i ja és hora que se'ns doni un bol de brou ben guanyat.

Però fugirem de llegendes benintencionades i agafarem la veritat per les banyes.

La pala que tragina li ha servit per allisar la vuitena tomba. De les set princeses precedents, cinc han agonitzat en una lenta tortura d'esgarips inaudits -en el sentit pristí de la paraula, naturalment-, dues estan en trànsit d'esbatanar els ulls i fer-se preguntes inquietants abans de precipitar-se a la més negra de les misèries, i a la que acaba de sebollir li queda encara un temps de somni clement abans d'haver-se de replantejar l'abast de les amistats perilloses.

És el que tenen els nans, que tendim a interpretar-los equivocadament, a la llum de versions interessades i sempre lluny de la veritat.

El pitjor dels enemics és el que se'ns presenta amb una pell de be metafòrica.

Com ho fa el temps.

Lletra d'Eumolp

2011-06-18T11:12:00.004+02:00

T'estalviaré explicacions inútils (em decebries si t'hagués de suposar alguna inquietud pel que he fet aquests dies) i aniré directament al gra:

Has aconseguit indignar-te?

De bon de veres que espero que no ho hagis fet! Ni en contra dels uns ni a favor dels altres, és clar.

En aquest món de mones que ens complaem a rebutjar, ja hem quedat entesos més d'una vegada que la misèria va per barris i que l'únic que ens entestem a compartir és l'estultícia.

Els uns, grimpant als arbres -aquest detall del retorn als orígens d'una subfracció del sector apocalíptic he de confessar que m'ha tocat la fibra-; els altres, fent mans i mànigues per tornar a acostar la camisa al cos per seguir fent veure que no passa res.

Deliciós espectacle del desconcert, que no es paga amb totes les pessetes del món!

Ja sé que tu t'ho prens més a la valenta que jo, però ja se sap que Déu Nostro Senyor, en la seva infinita saviesa, va fer les monedes amb dues cares perquè s'acompanyessin per sempre podent estalviar-se el desagradable mester d'acarar-se.

Per això estic convençut que la nostra amistat serà de llarga durada, obligats com estem a traginar-nos podent ignorar-nos sempre que convingui.

En tot cas, només t'escrivia per confirmar-te en la certesa que sé que compartim: el que pot empitjorar, empitjora. I ho farà.

Tingues-ho per cert.

En la confiança d'aquest futur tenebrós, amic, rep la meva més afectuosa salutació.

Estigues bonet.

Feliç Sant Jordi i bones vacances!

2011-04-23T11:09:00.004+02:00

El meu amic Eumolp em demana vacances i jo, que sóc de cor tendre i no tinc mai un no per a ningú, les hi concedeixo de grat.

Li he preguntat si té intenció de tornar. M'ha mirat com ho fa ell, amb un posat mig seriós mig sorneguer; s'ha estat una estona en silenci, després ha arronsat les espatlles, ha fet mitja volta i se n'ha anat xano-xano.

Jo crec que sí que tornarà; però en la voluntat dels altres no s'hi pot manar, és evident. Mentre es feia petit-petit i es fonia per un racó de la pantalla li he dit que els meus dits seguirien al seu servei i que si mai li venia de gust podríem tornar a enfilar un d'aquests exercicis de redacció que distreuen alguns dels meus lleures.

Per un moment m'ha semblat que feia la intenció de girar-se, però devia ser un simple efecte òptic o potser era que s'acomodava el gep abans de fer la passa definitiva.

Perquè ara que ja no hi és us ho puc dir: sempre he sospitat que la gepa que tragina és més d'atrezzo que real.

Com tot ell, en definitiva.

Doncs res, estigueu bonets i fins a una altra ocasió que ens sigui propícia.

Divertiment pasqual

2011-04-21T16:55:00.012+02:00

Estic

2011-04-21T13:30:00.002+02:00

Gest

2011-04-19T13:00:00.007+02:00

La veritat em fa pànic. Com la naturalitat i totes aquestes galindaines que adornen des de fa temps els criteris estètico-pedagògico-morals dels meus coetanis.

A mi, doneu-me artifici: una mentida ben elaborada val més que mil veritats.

Que jo sustenti aquesta opinió o just la contrària no ha d'inquietar ningú. Fet i fet, no m'inquieta ni a mi mateix. Estaríem frescos, en una època com aquesta on a còpia de privilegiar els mitjans ja hem perdut tots plegats la perspectiva dels fins.

Com que estic mig de vacança, em permeto de seguir el que diuen les ràdios. Amb això de les mesures econòmiques preses pels partits del govern i els subsegüents esgarips dels partits de l'oposició ha tornat a la palestra la vella cançoneta de les dificultats que tenen els manaires per "comunicar".

Ja ho deien els tripartits i ara hi reincideixen els units en la convergència: no ens sabem explicar; fem el que que cal, però l'espifiem en la política de comunicació.

Doncs jo m'ho faria mirar, la veritat... Posar mitja dotzena de paraules una darrera l'altra i que tinguin el sentit que volem no deu ser massa difícil.

Ara bé, hi ha dues pegues:

a) Potser no cal pretendre que el que jo faci no aixequi unes butllofes de l'alçada d'un campanar,

b) Potser cal admetre que tant si faig aquesta cosa com si faig la contràrial, les butllofes seguiran sent de l'alçada d'un campanar.

Però amb aquestes i altres coses anem passant els dies, que en el fons és el que importa i ens convé a tots plegats.

Ah, i si us preguntàveu què hi fa la senyoreta de torn exhibint pudorosament les seves nueses us he de dir que ni jo mateix no ho sé.

Potser simplement l'he trobada bufona i feia molt de temps que no en treia cap a posar un toc de nostàlgia als disbarats que m'entretinc a enfilar.

Tisorades

2011-04-16T17:05:00.005+02:00

Ja sé que és mal moment per lloar-ne l'excel·lència, però em sap greu que aquest digníssim estri estigui en boca de tots i en facin arma llancívola. Uns, per reivindicar-se com el cirurgians de ferro (malaguanyat Costa!) que el país reclama; els altres, per situar el contrincant al bell mig de la diana.

No em puc estar, però, de deixar constància que entre totes les eines de tall és la més gràcil. Suggereix exòtiques danses entre dos llums i sospirs de mitja tarda. O troques embullades que cal desentrellar.

Només desitjo que els retalls que ens quedin no facin de mal recosir.

Però és que jo sóc, en el fons, un il·lús sense remissió.

Abendlied

2011-04-09T19:14:00.003+02:00

El cel té una blavor de misotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent.
I la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O clara tardor de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en el fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com el món, s'apaga.

Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d'Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Shumann.

(La vastitud oceànica de les meves ignoràncies m'havia privat fins ara del plaer de llegir Màrius Torres. Però l'any 11 m'ha obert una porta i jo que n'estic content. "La tarda pren una ànima de violoncel": set paraules que anuncien una bona amistat. Tenia ganes de dir-ho.)

Licy

2011-03-30T19:37:00.005+02:00

No s'entenia amb la sogra, ja em direu quina novetat... Pel que sembla, haver conegut Freud i ser una llumenera en la cosa de la psicoanàlisi no li va estalviar aquesta mena de petits inconvenients que adornen la vida del comú dels mortals.

No em consta com portava el tema en Giuseppe Tomaso. Tampoc no m'inquieta massa, la veritat. El tal Giuseppe no m'arriba perquè es lamentés de les disputes domèstiques, sinó perquè se li va acudir allò tan bonic de "alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual".

Aquesta sentència (aixequeu-vos i lleveu-vos el barret) posa una pedra a la sabata de tots aquells que es complauen a esmorzar llesques d'utopia.

Cal tocar de peus a terra. Lampedusa és avui una illa sacsejada per l'allau dels qui s'esmunyen de les dentellades de voltors de divers pelatge. Berlusconi fa discursos i anuncia una solució de difícil encaix.

Jo escolto la ràdio i divago.

Burt Lancaster, Claudia Cardinale i Alain Delon m'acompanyen. Visconti ni s'ho mira, ell està per altres coses.

I encara més lluny, Llorenç Villalonga dibuixa Bearn amb un somriure burleta.

Escola del Treball

2011-03-12T13:20:00.003+01:00

Com que és dia de pluja i tenia coses molt urgents per fer, he decidit continuar remenant vells papers.

M'he topat aquesta vegada amb el calendari-horari de l'Escola del Treball (curs 1932-1933).

I m'ha fet goig reproduir-ne el principi i el final; l'alfa i l'omega, per entendre'ns.

I fet això he tancat la capsa del paperots i l'he retornada al prestatge perquè descansi.

Tant de traüt no li pot ser bo!

Ubi sunt..

2011-03-10T17:43:00.003+01:00

La nostàlgia és mala consellera: estirant el fil, ves que no ens trobéssim enyorant la vida a les cavernes i les virtuts de la fulla de parra. Amb tot, com que ja tinc un peu aquí i l'altre allà, de vegades em pren com una mica de recança pel desgast que han sofert les formes.

Això ve a tomb perquè remenant papers he trobat aquesta carta que el Cap de Secretaria de l'Escola del Treball va adreçar fa molt i molts anys al meu pare (el nom del qual he esborrat per allò de la discreció i del respecte a la privacitat). Pel que se'n dedueix, el meu progenitor practicava el vici nefand de l'absentisme escolar. Pel que em consta de la memòria familiar, l'excusaria el fet que l'home, alhora que mirava de formar-se, ja es dedicava al noble esforç de guanyar-se les garrofes. Excuses de mal pagador? Potser sí, però permeteu-me que miri d'exculpar l'home que em va inculcar (tampoc no calia posar totes les cartes damunt la taula) la noble contracció al deure laboral i de tota mena.

Sigui com sigui, el to de la carta, la impecable redacció, les reflexions adduïdes i la intenció amb què es va trametre m'ha fet pensar una mica. Podria jurar que no trigaré massa a llegir en algun paper que l'educació al nostre país està tocant fons. Potser sí, potser no. En qüestió de fondàries hi ha molts matisos i escandalls diversos.

Amb tot, com que en la qüestió del fons és molt difícil posar-se d'acord, avui em complau de quedar-me en la pell de les formes.

Avui, una cosa com aquesta la pelem amb un sms generat automàticament per un programa de gestió.

És així i no cal plorar-hi.

No té cap importància o té la que té.

El món gira i no us recomano que intenteu baixar-ne.

Dia set

2011-03-08T19:47:00.003+01:00

Si l'agenda no menteix, avui em toca descansar.

M'ha quedat prou polidet, no us sembla?

Idiota ho és. Arriba a conte?

2011-03-03T20:00:00.001+01:00

M’hauria agradat tenir un jardí amb cinc arbres però m’he hagut de conformar amb un pati que té un sol arbre –un pèl escarransit, tot s’ha de dir– però amb força plantes. Les que més m’agraden són un parell de marqueses: cada any les repelem amb la certesa que no rebrotaran, però elles s’entesten a obsequiar-nos amb una ufana esplèndida de pàmpols orgullosos i un pèl desmesurats.

El pati –en això sí que l’he encertada– té un mur que el separa del carrer. Per això he agafat el costum de sortir cada matí per veure si he tingut sort i hi trobo alguna mà tallada. M’he acostumat a pensar que, així que la trobi, casa meva levitarà i sense com ni per què ens despertarem tots plegats ran de mar. I que la meva casa serà blanca i que hi desfilaran hostes insòlits, que és el que m’agradaria.

La meva dona, si alguna vegada he tingut la debilitat d’explicar-li aquestes cabòries, mig somriu i em diu: “Noi, ja t’ho deia ton àvia: el llegir fa tonto. Vols que anem a fer un tomb?”

Jo faig que sí amb el cap i també somric. I sortim, que el vespre és amable i fa de bon passejar.

Abans de tancar la porta, però, mai no deixo de comprovar que el vis de vanadi sigui al seu lloc: a la butxaca de Pulcre Trompel·li, com li correspon.

À rebours

2011-02-28T20:07:00.002+01:00

"Els diàlegs impossibles tenen sempre conseqüències de dubtosa utilitat. Però la vida només té sentit si som capaços de capgirar els catúfols de la sínia..."

Aquestes paraules idiotes són les que em va obsequiar Des Esseintes quan ja havíem escurat tots els culs d'improbables ampolles d'alcohols de dubtosa procedència.

Potser per això, o per qualsevol altra raó que ara se'm fa difícil de situar, em vaig llençar als mercats d'atuells obsolets fins que vaig aconseguir de firar-me aquesta bonica màquina d'escriure.

"S'ha de recuperar l'inútil", crec que també em va dir el delicat i mig oblidat decadent.

Però no ho juraré. Els records són tèrbols i la veritat sempre bascula entre els atractius aspectes multifactorials de la mentida.

Ara, però, tinc un dilema. Si sóc conseqüent amb la despesa que m'ha ofert tan bonic artilugi, hauré de desaparèixer d'aquest món tan sofisticat d'impulsos electrònics.

Tirant enrere enrere, no sé si encara m'hauré de refiar dels missi dominici.

Que tampoc no estaria malament.

Temps al temps.

Sínia

2011-02-18T18:29:00.002+01:00

d'Horacianes, poema LI (d'Estellés, perquè toca):

aquest any miserable

m.cm.lxiii. d. de c.,

serà molt recordat i molt amargament.

vicent ventura, desterrat a munic o parís;

joan fuster, a sueca;

-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-;

sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;

jo escric i espere a burjassot,

mentre pels carrers de valència

la gent, obscena, crida i crema un llibre.

que sí, que tot gira i torna, que és així, i ho sap tothom i és profecia

que fem veure que sentim i no escoltem

aquella lluvia, estos lodos

i això, i allò

i tantes altres coses

Una mica de fum

2011-02-16T19:33:00.003+01:00

Com que la crisi ens estrangula i ja ens gronxem a la vora de l'espadat, em plau de divagar sobre la simpàtica iniciativa d'un d'aquests especímens que, abans d'alleugerir la bufeta llur, s'asseguren que a la butxaca hi duen un llibret de la molt acreditada marca Smoking.

L'interfecte que fa al cas va denunciar que es fumava dalt de l'escenari on es representava el musical Hair. (Sigui dit entre parèntesis, calia representar-lo?)

L'autoritat competent -com cal i és d'agrair per allò de la conseqüència- va amenaçar els infractors amb una multa d'upa.

I va i resulta que els de la faràndula es defensen dient que fumen herba (de pastor?)... Marededéusantíssima!

Anem a veure: si l'autoritat competent es conforma amb un subterfugi d'aquest cal·libre, jo em retiro del món dels simis evolucionats. Perquè siguem clars: la repressió de l'obscenitat fumadora en un escenari només es justifica per eliminar el valor d'exemplaritat que l'exhibició impúdica del vici nefand pugui suposar. Que cremin un havà o palla de l'establia, és irrellevant.

Jo sóc del parer que si hem de demanar conseqüència a les nostres autoritats, l'única sortida coherent és la prohibició de l'acte. La lògica és la lògica, i la resta són punyetes.

O som o no som.

En tot cas, i fins que no s'aclareixin, jo seguiré dubtant entre apagar la cigarreta al cul d'un cendrer o al cul d'un humà/na políticament/a correcte/a.

I no diré quina de les dues opcions em produeix un plaer més gran.

Goyescas

2011-02-14T18:12:00.003+01:00

"Ha estat un plaer rodar en català, la nostra llengua;

vosaltres ho heu entès i ho heu votat.

Sempre aneu per davant, companys del cinema!" (I. P.)

Sempre hi són

2011-02-09T19:31:00.003+01:00

és el que tenen les paraules que sempre hi són i t'hi pots anar a passejar a descansar-hi una mica a posar distància a divagar potser a somiar o a pensar que són coses ben diferents però que també tenen alguna cosa en comú i més avantatges tenen sí que te les van escriure i reposen obedientment arrenglerades perquè tu estiris la mà obris el llibre a l'atzar i te les trobis i et facin respirar una mica més fondo o una mica més lleu que això amic depèn de l'hora i la circumstància i ara ja s'ha fet fosc i comprens que és temps de plegar perquè et couen els ulls i encara que no tens la feina feta saps que ja no pots més que tot el que facis a partir d'ara serà afegir llenya a un foc que no crema

per això és hora de llegir estellés vicent el poeta l'amic

quina electricitat o al·lucinat destí

hi havia obscur al centre del vell dia tornaven

trossos vells de diari grocs del temps il·legibles

intente recordar-te i no ho aconseguesc

altres vegades tornes inesperadament

ara intentava en va atreure't i rescatar-te

te n'has anat pel buc de l'escala el forat

sinistre de la pica amb l'aigua amb uns cabells

la carn vol carn diria amb el poeta antic

car jo vull carn també i exclusivament carn

més castament voldria sentir els teus cabells

sota la meua mà sentir-te vull dir créixer

i és així com ho va dir i és així com ho faig meu i disciplinadament ho copio

lentament

abans de girar full i enterrar un altre dia

Posem-nos seriosos

2011-01-30T18:32:00.003+01:00

...i per fer-ho, acostem-nos a un poeta de solvència: Salvador Espriu.

(Incís: de poeta nacional a il·lustre desaparegut. C'est la vie.)

Diu Espriu (a Les cançons d'Ariadna):

TEKEL

Dn 5: 5-31.

Aproximació a una escultura de

Subirachs.

Serveix el ferro contra la cremor

del mur marcat amb un senyal de mort?

En balances ben fines cau aquest pes culpable.

El vident em llegeix la condemna dels dits,

quan els meus ulls encara endevinen la mà.

Flames, més llums, per veure com és feta la pell

de la mà del misteri, més llums per al perdut,

abans que se m'esborri tot el record en vi.

Conteu després al pare, al clos temple de Sin,

com esdevé de fusta, de cendra, la paret,

i el bronze no pot res contra el galop dels medes,

i li somriu el príncep en l'últim comiat.

I dic jo:

Si a Salm el poeta s'interrogava sobre la possibilitat de salvació, a Tekel s'enfronta amb el judici i la condemna.

Tekel és una de les paraules gravades per la mà de Déu als murs del palau de Baltasar en ocasió del festí en què són profanats els vasos sagrats de Jerusalem. La interpretació de Daniel dóna la clau del poema: "Vet aquí la interpretació: Mené: Déu ha mesurat la reialesa i hi ha posat fi. Tequel: Tu has estat pesat dins la balança i has estat trobat insuficient. Farsin: El teu regne ha estat dividit i donat als Medes i a Pèrsia" (Dn 5: 26-28).

Tan importants com la noció de judici -l'home acarat al moment resolutori de salvació o condemna- ressurten en el poema l'angoixa de la radical indefensió de l'home (vv. 1-2) i el pregon misteri, la inintel·ligibilitat de Déu (vv. 6-7).

Destaca també al poema la inclusió de Sin, una divinitat de la mitologia assírio-babilònica. D'origen sumeri, és una divinitat lunar pertanyent a la tríada sideral (Sin: Lluna; Shamash: Sol; Ishtar; Venus) que navega de nits pel firmament en una barca; déu de saviesa, rebé de Marduk l'encàrrec de marcar el curs del temps. La presència d'aquest referent mitològic -per bé que vinculat al context bíblic- amplia el camp Bíblia-Egipte-Grècia habitualment atribuït a Espriu.

Retrobarem el referent sumeri a Temple. No oblidem que amb Salm i Temple, Tekel formava una unitat a Obra Completa 1, dins de Fragments. Versots. Intencions. Matisos., on estan publicats sota un títol comú: Aproximació a tres escultures de Subirachs.

Destaquem finalment que al poema Delta del Nil retrobarem, vinculat a una divinitat egípcia, Maât, el ritual del judici els morts: Maât seu a l'altre plat de la balança on reposa el cor de difunt per saber si aquest cor és verídic i és lleu la seva càrrega de mancaments.

Il était un petit navire

2011-01-29T20:30:00.005+01:00

Ja és hora que ho digui clar: si mai em decidís a navegar, aquest seria el meu vaixell.

Amb tot, no ho acabo de veure clar. Vaig aprendre la cançó de menut i, desconfiat com sóc, sempre he dubtat que els peixos acabessin substituint-me a la cassola.

Pensions, vicis i "tunteria"

2011-01-28T16:32:00.003+01:00

Aquests dies que es barata l'edat de la jubilació, m'entretinc seguint els diversos i variats comentaris que suscita el tema.

Jo, en aquesta qüestió, no m'hi poso massa pedres al fetge: primer he d'arribar a l'edat de jubilar-me, i després ja en parlarem. Com que últimament els meus projectes de futur tenen una projecció màxima de vint-i-quatre hores, podeu comprendre que la perspectiva de la boina i el gaiato se'm perd en una boirosa llunyania.

Amb tot, avui he caçat un comentari que m'ha fet pensar. He sentit que deien que quan es torni a plantejar la reforma de les pensions, una de les variables que s'integrarà en el càlcul que optimitzi el sistema és l'expectativa de vida que consti en el moment.

D'això se'n deriva, en aplicació d'una lògica pedestre, que el gènere femení ha de percebre uns emoluments més modestos atès que consta ja en acta que les fembres allarguen més la seva estada en aquesta vall de llàgrimes.

I dic jo que, en aplicació del mateix raonament, els que puguem acreditar que no hem tingut cap cura en la preservació de la nostra sanitat i que, en bona llei, haurem de pagar el peatge d'un trànsit més expeditiu al més enllà, ens hauríem de merèixer un substanciós increment en la retribució pública: al capdavall l'haurem de menester durant un període més escurçat!

Em faria bé que se m'avancessin clarícies sobre el tema. Si ha de ser així, no dubteu que em deixaré caure pel pendís del vici i la depravació: a hores d'ara em sento capaç de baratar una agonia avançada per uns emoluments més substanciosos.

En el benetès que quan el llop em faci l'obsequi de deixar-me veure les seves orelles amenaçadores desmentiré sense moure ni una pestanya que mai hagi sostingut una opinió com aquesta.

Barbara

2011-01-24T20:04:00.004+01:00

Barbara, celarent, darii, ferio, cesare, camestres, festino, baroco, darapti, disamis, datisi, felapton, bocardo, ferison, bamalip, calemes, dimatis, fesapo, fresison...

Mira que han passat anys, i encara els recordo.

La tirallonga me la va ensenyar ma germana. Ella, amb quinze anyets, la memoritzava i l'aplicava a l'escola. Deuria quedar enlluernada per acumular tanta saviesa i, generosa de mena, me'n va fer regal.

Jo, amb vuit anyets i molta disciplina, vaig embotir el misteri al meu cervell i es veu que s'hi ha quedat.

Quan em va tocar a mi heure-me-les amb els sil·logismes, vaig poder passar per la cara dels meus companys ignars un avantatge que em va concedir una aura efímera de saberut.

De tant en tant em retorna, i és com un misteri: "Barbara, celarent...".

Quan acabo la recitació em sento reconfortat: ja no tinc ni la més remota idea del servei que em van fer aquestes paraules, però em donen una innegable sensació de confortabilitat.

Amb mi, amb el passat i amb aquest futur no sé si massa llunyà en què ja no seré capaç d'arribar a la fi de la sonsònia.

Fumadors vergonyants

2011-01-22T19:39:00.002+01:00

(Dedicat a tos aquells a qui la llei recentment aprovada ha confirmat que es troben situats en el recte camí i que poden exhibir sense manies la seva innegable superioritat moral.)

Els dissabtes tinc per norma dinar a un bar que hi ha prop de casa. No m’hi porta l’excel·lència de la cuina (detall al qual, tampoc no ens enganyem, no he atorgat mai un lloc especialment rellevant en la meva escala de valors) sinó la comoditat de no embrutar plats, l’estalvi de feina, l’amabilitat dels propietaris i la cordialitat dels comensals que hi coincidim.

Avui s’ha donat una circumstància que m’ha divertit especialment.

Havent dinat, a l’hora del cafè, quan fa bo d’encendre una cigarreta (per als indignes representants de la subespècie dels humans que no tenim cura de la nostra salut i som arrogants fins a l’extrem de menystenir la pituïtària i els alveols del proïsme), al local només hi havia fumadors. És el que té la familiaritat: ens coneixem les debilitats i puc donar testimoni que tots els presents som esclaus de la nefanda servitud a la nicotina.

Malgrat això, ens hem estat de fumar a l’interior del local i tres de nosaltres, en obedient corrua, hem sortit a la crua intempèrie a afegir una pinzellada de quitrà a les nostres intimitats pulmonars.

Així doncs, la cosa funciona: som obedients fins a l’extrem de la caricatura. La virtut ha triomfat i els sacerdots de la sanitat individual poden dormir tranquils.

Jo, que sóc malfiat de mena i partidari de qualsevol teoria de la conspiració que s’avingui a les meves interpretacions perverses, estic convençut que la croada antitabac ha sorgit d’algun laboratori abocat a experimentar els límits de la possibilitat de controlar el comportament individual.

No puc més que felicitar-los per l’èxit de l’empresa.

Amb tot, vull manifestar públicament que no tinc cap dubte que d’aquí a uns anys girarà la truita. De la mateixa manera que es va demonitzar el peix blau i l’oli d’oliva i ara resulta que tant l’un com l’altre són la vuitena i la novena meravella (per ordre respectiu) de la dieta sana, no tinc cap dubte que al final s’imposarà l’evidència i assistirem a campanyes massives per induir al consum compulsiu del tabac.

No ens enganyem: algú ha de dir algun dia que el que convé és liquidar anticipadament tota aquesta colla d’ancians desvagats que no produeixen i que al cap del mes acuden disciplinadament a percebre els emoluments d’una pensió que cada dia fa de més mal pagar.

La mica de fum que inhalem no tan sols ens fa feliços sinó que contribueix eficaçment al sosteniment del sistema de pensions, reduint a càrrec del difunt la sagnia a l’erari públic.

Que els poders fàctics hi pensin.

Jo, per si les mosques, declaro que penso deixar de fumar algun dia. I tinc disposat que ho publiqui La Vanguardia.

A la secció d’esqueles, naturalment.

Rideo ergo sum

2011-01-19T19:42:00.004+01:00

No sóc massa d'acudits, però de tant en tant en pesco algun que em fa gràcia. Heus-lo ací.

Són un psicòpata assassí, un piròman i un sadomasoquista que veuen passar un gat.

Diu el psicòpata:

-Oi que seria fantàstic agafar el gat, matar-lo i esquarterar-lo?

Respon el piròman:

-Encara seria millor agafar el gat, matar-lo, esquarterar-lo i cremar-lo.

Es giren cap al sadomasoquista, que fins aquí no ha dit ni mu, i li pregunten:

-I tu, que no dius res?

-Mèèèuuuuuu - que va i rebla ell.

Dues acotacions:

a) És bèstia, cert, però té la seva cosa

b) No l'explicaré a cap dels meus sis gats. Guardeu-me el secret, sisplau.

De nassos i fracassos o el cul de la Caterina

2011-01-17T19:38:00.003+01:00

Com que ja estava una mica tip, fart i recuit de repassar disbarats, m'he refugiat en un bon got de vi aspre i Les històries i llegendes de Barcelona.

De la mà del senyor Amades he arribat fins al Carrer de la Neu de Sant Cugat (just al tombant de les pàgines 711 i 712) i m'he assabentat de com un marxant de neu va rifar-se d'un diable amb el concurs (una mica llord, sí, però sembla que eficaç) dels efluvis de la pròpia.

El sobredit marxant va fer tractes amb en Banyeta perquè el beneficiés amb un pou altament productiu. A canvi, com és lògic i de llei, li havia de lliurar la seva ànima al cap de set anys dia per dia.

Arribat el moment de fer efectiu el dèbit del tracte, el comerciant va armar el següent estratagema:

"[..] va fer a un envà de la casa un foradet just perquè hi passés el dit; féu encular la seva muller just al foradet, a l'altre costat de l'envà. Quan va presentar-se el Banyeta el comerciant li va dir:

"-Per què vingui amb tu has d'endevinar-me què hi ha darrere d'aquest forat; si ho endevines vinc al moment, però del contrari resto franc de lliurar-te la meva ànima. Tu, que tot ho saps i tot ho pots, penso que et serà fàcil.

"-Acceptat.

"Tot seguit el diable ficà el dit al foradet; després el va olorar i va dir:

"-És bacallà.

"-T'has errat.

"-Doncs deixa-m'hi tornar.

"-Torna-hi.

"-És tonyina.

"-T'has enganyat, que és el cul de la Caterina.

"I amb aquest enginy el mercader va estalviar-se d'anar amb el diable."

Doncs ja ho veieu. La rima tonyina/Caterina té la seva gràcia i la història... què us diria? Redunda en la cosa llorda, que té una certa presència i eficàcia en les històries "de fer riure" (o això em sembla, que tampoc no és un tema que domini massa).

El dubte que em queda, però, és que centrada la narració en els interessos del marxant de neu, no es diu res de quina valoració va fer la marxanta de les exploracions demoníaques.

Vés a saber si, al capdavall, no va entossudir-se a demanar al marit que mirés de negociar algun altre pou.

Que el negoci és el negoci, mira tu!

Hora de plegar

2011-01-16T20:22:00.004+01:00

Avui ha estat un bon dia: el diumenge ha lliscat sense estridències, suaument i amb quietud.

He fet el que pertocava, viure les hores pausadament i aprofitant el meu temps.

He tingut sort i ens hem trobat.

Ara és hora que plegui.

Amb música.

Demà serà dilluns.

Sic transit...

2011-01-15T21:28:00.002+01:00

Han bastat quatre miserables dies per esbarriar la mica de pretensió d'ordre.

La realitat s'imposa i aprima les bones intencions.

Està bé que sigui així.

No fos cas que arribéssim a desmentir els empendrats de l'infern.

Altaret

2011-01-08T13:23:00.005+01:00

Ara que ja som a les envistes de la normalitat (¿beneïda, maleïda?) em munto escenaris.

Aquest és el primer. Durarà el que hagi de durar.

És a dir: fins que s'acabi.

Heu fet tard

2011-01-04T16:59:00.004+01:00

(Gràcies sien donades a "Early visual media"

per tan bonica imatge.)

M'hauria agradat divagar sobre lleis i salvaguardes, prohibicions i delacions, gats despentinats i gats amb permanent, i altres galindaines.

Però ja he fet tard.

Ateses les circumstàncies...

2010-12-31T11:32:00.002+01:00

...ens limitarem a desitjar

que no ens peti la cadena.

Estiguin bonets!

No faré bons propòsits

2010-12-30T11:59:00.002+01:00

“La vie”, deia Chatillez, “est un long fleuve tranquille”.

Si fem cas d’en Manrique aquesta mena de rius “van a dar en la mar, que es el morir”.

Com que Πάντα ῥεῖ (ara fem una passada per Efes) opto per la meva natura d’anguila i la meva consistència de suro.

Miraré com cauen els fulls del calendari. I ho faré de cua d’ull: el biaix és una digna proposta.

I amb l’últim sospir de l’última campanada respiraré alleujat: tot acaba, tot comença de nou.

Ja ho deia en James aquell, un altre “turn of screw”.

((((.....))))

2010-12-28T13:38:00.002+01:00

Un altre dia hi posaré paraules.

Avui només es tracta de desitjar el millor

als qui us vagui d'obrir

aquesta porta.

Sacrilegi i fabulació

2010-12-20T16:53:00.011+01:00

Repesco avui a "Línia Gràcia" (Núm. 3, 20 Des. 2010, p. 5) una notícia que fa uns dies es va fer un forat a la premsa de Barcelona:

Detingut per haver robat les dents d'or als morts. Els Mossos de Santa Coloma de Gramenet van detenir un veí de Barcelona de 39 anys, treballador d'un cementiri de la zona, acusat d'haver robat 17 peces d'or dels dentats dels morts dipositats a l'ossera comuna d'un cementiri de la demarcació de Barcelona. Els Mossos li van imputar un delicte contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts, i 17 faltes contra el patrimoni per l'apropiació indeguda de cadascuna de les peces dentals que va agafar. L'home sospitós del robatori de dents d'or va quedar en llibertat després de declarar davant d'un jutge.

El robatori als morts fa posar una mica els pèls de punta, la veritat. Però també en això hi ha graus i matisos. Sense anar més lluny, una coneguda a qui fa un any se li va morir el marit sobtadament, explicava que encara no se sabia avenir que, havent-lo calçat amb un parell de sabates noves de trinca i de marca acreditada, se'l trobés al tanatori descalçat dins del taüt. Atuïda per la desgràcia no va muntar un sagramental, però el rau-rau no l'abandona i no se sap acabar en quin cap va caber apropiar-se de les sabates del difunt.

L'episodi de les dents té un tombant més macabre. Jo, per exemple, no em puc deixar de representar el fet des d'una perspectiva romàntica: a la llum fimbrejant d'una torxa en una nit sense lluna, per entendre'ns. Eps, i si cal, que el dentista de pacotilla acredités una discreta gepa i arrossegués la cama dreta grinyolant en el silenci de la fossa.

Però no són aquestes cabòries decimonòniques les que em porten a escriure aquestes quatre ratlles. És més aviat la tipificació dels delictes que se li imputen.

Que l'acusin de faltar el respecte als difunts, ho entenc. Ara, la qualificació d'haver delinquit contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos no l'acabo de veure clara.

Si les meves deduccions no van errades (en matèria d'osseres comunes em declaro llec) el farrigo-farrago d'ossades que deuria remenar el lladre protèsic no podia acreditar massa consciència atès l'estat en què es trobaven i també imagino que deuria ser complicat adscriure les carcanades a una determinada confessió. En tot cas es podria retreure a la descendència dels traspassats una certa descurança que havia abocat els esquelets a una última residència francament promíscua.

Amb això no vull excusar el profanador de torn. Si bé és cert que sóc d'un materialisme de pedra picada i tota transcendència em sembla un enganyifa interessada, no deixo de tenir un profund respecte per la intimitat de qualsevol i em sembla de molt poc fonament fer extraccions postmortem per la patilla.

L'altre dia, per la megafonia interior del metro (línia blava) van advertir els viatgers que s'havia detectat la presència de carteristes al comboi i van recomanar que els viatgers tinguessin cura de les seves pertinences.

Qui sap si quan passegem per les tranquil·les avingudes d'algun cementiri sentirem pels altaveus: "Serreu les barres que hem vist un paio amb unes tenalles."

Balenes

2010-12-13T19:00:00.003+01:00

Si he de ser franc, mai no he sentit cap simpatia especial pel capità Ahab. Un paio que s'obstina a massacrar una balena (i al damunt, blanca), per molt que l'acabi acompanyant fet un bolic a les profunditats, em produeix una certa repugnància. Què voleu que us hi digui: tal faràs tal trobaràs.

Si Ahab hagués estat assenyat, hauria optat per la sort de Jonàs. Si anem a veure, aquest pàjaru demostra ser més espavilat: engolit i agombolat, és degudament regurgitat a la platja que li convé. Jo el faria sant patró dels low cost, però a Carner i Rodoreda se'ls posarien els pèls de punta, i tampoc no és cas de destorbar les perruques d'escriptors de tanta solvència.

A mi, el món de la balena no em tira especialment, per bé que cantin i estiguin en perill d'extinció. Al capdavall tot passa i ni ens remullarem dues vegades al mateix riu ni posarem els peus a macerar a la mateixa palangana.

D'altra banda, tinc amb els cetacis un greuge personal: em va costar molt treure'm del cap la imatge de les balenes barbudes i altres misteris. A mi, de petit, em van ensenyar que les balenes tenien barbes i que l'esperma de balena era una bicoca.

Quina confusió, marededéusenyor!

Podia arribar a imaginar balenes amb llargues patilles, però les pràctiques masturbatòries que permetien accedir a tan innoble producte se'm feien -ho puc confessar ara que ja estic una mica de tornada de tot- una mica difícils d'empassar.

L'únic que em reconcilia amb aquestes bestiotes és la seva innegable contribució a l'estilització de la figura femenina. O és que ens pensem que sense alguna balena morta Scarlett O'Hara hauria fet ballar la taperola d'en Rhett Butler i del fleuma de l'Ashley Wilkes?

I és que en matèria de siluetes, no hi ha com una bona col·lecció de balenes.

La resta de ja depèn de cadascú o de cadasqual.

Tal qual.

Una mica de música

2010-12-12T13:35:00.002+01:00

Sense paraules

2010-12-09T19:44:00.005+01:00

Souvenirs

2010-12-07T11:45:00.004+01:00

Com qualsevol ésser humà de gènere i condició diversa, conservo memòria de fets i/o vivències que es van produir en aquell espai boirós i llunyà que en diem infantesa.

Per exemple: el primer dia que vaig anar a escola, a la tarda vaig marranejar perquè no volia tornar-hi; el meu avi tenia unes orelles enormes i portava gavardina; quan els Reis em van portar una pilota i mitja dotzena de llibres, vaig optar pels llibres; a l'amic que tenia li vaig badar el cap sense voler-ho; de tant en tant havia de fer llit i tothom deia que era perquè feia una estirada. I això.

I podria seguir enfilant banalitats. No sé fins a quin punt han contribuït a la formació del meu caràcter, que té una certa tirada tardoral últimament. Per això he recollit aquest matí aquesta fulla de plàtan que s'havia quedat a esperar-me a l'entrada de casa.

El meu carrer acaba en una casa que té un jardí amb tres arbres notables: un xiprer, una palmera i un plàtan. El plàtan és especialment esplèndid, li porto una especial voluntat. Quan perd la fulla, m'agradaria que el meu carrer quedés encatifat de fulles seques.

Quan era menut, m'entretenia esbarriant les piles de fulles que encatifaven els carrers i potser encara ho faria si s'escaigués. Sembla que ja no és possible, la Barcelona que trepitjo ja no és la ciutat dels plàtans. Potser la vegetació ha canviat, potser ja no trepitjo els mateixos carrers.

Ara he rescatat una fulla seca. No sé massa per què. O potser sí, però ja no tinc ganes d'explicar-ho.

Si la barqueta tomba...

2010-12-05T12:51:00.000+01:00

Qui no té feina...

2010-12-01T17:58:00.007+01:00

...el gat pentina.

I és portat per aquesta vocació perruquera que aquest 1 de desembre m'he entretingut a a furgar entre bressols i sepultures.

Acte 1 - Remenant prestatges

Estiro el braç i arreplego un volumet que grogueja. L'obro a l'atzar: pàgina 24. Pere March:

AL PUNT QUE HOM NAIX COMENÇA DE MORIR

Al punt que ho naix comença de morir,

e morint creix, e creixent mor tot dia,

que un pauc moment no cessa de far via,

ne per menjar ne jaser ni dormir,

tro per edat mor e descreix a massa,

tant que així vai al terme ordenat,

amb dol, amb guaig, amb mal, amb sanitat,

mas pus avant del terme null hom passa.

Acte 2: Francisco de Quevedo

Al punt em vénen al cap unes paraules: "la cuna es sepultura y la sepultura cuna de la postrera vida". (Cap misteri: el dia que els va llegir la mestra a classe, me l'escoltava i em van cridar l'atenció.) Però ara no sé de qui són. Cap problema: m'encomano a sant Google i ho pesco. Això de La cuna y la sepultura és de Francisco de Quevedo:

Son la cuna y la sepultura el principio y el fin della, y con ser al juicio del divertimento las dos mayores distancias, la vida desengañada no sólo las ve confines, sino juntas con oficios recíprocos y convertidos en sí propios, siendo verdad que la cuna empieza a ser sepultura y la sepultura, cuna a la postrera vida.

Acte 3: Luís de Góngora

Inevitablement, imagino Quevedo (lleig, miop, coix i amb una certa tirada als bons vins) i recordo les fantàstiques invectiques que intercanviava amb Luís de Góngora: un compendi de mala llet elevat a l'enèsima potència, és a dir, una delícia. Això em porta a remenar els Sonetos completos de Góngora, editats per Biruté Ciplijauskatité:

Cierto poeta, en forma peregrina

cuanto devota, se metió a romero,

con quien pudiera bien todo barbero

lavar la más llagada disciplina.

Era su benditísima esclavina,

en cuanto suya, de un hermoso cuero,

su báculo timón del más zorrero

bajel, que desde el Faro de Cecina

a Brindis, sin hacer agua, navega.

Este sin landre claudicante Roque,

de una venera justament vano,

que en oro engasta, santa insignia, aloque,

a san Trago camina, donde llega:

que tanto anda el cojo como el sano.

Acte 4: Reflexión, oración y cierre.

El gat continua despentinat, però he passat una estona distreta.

Kavafis

2010-11-29T19:33:00.003+01:00

Pàgina 189, per exemple:

DINS DEL MATEIX ESPAI

Voltant de casa, de centres, de barri,

que miro i per on giro i rodo; anys i anys.

Us he creat en mig d'alegria i en mig de penes;

amb tantes circumstàncies, amb tantes, tantes coses.

I t'has tornat sensació tot plegat, per a mi.

Hemoglobina històrica

2010-11-26T19:52:00.003+01:00

Una possible variació sobre l'origen de les barres:

Sí, ja sé que n'hi ha massa...

Però entre la sang i la música, encara no tinc dubtes.

...o potser sí?

Accents

2010-11-22T20:14:00.002+01:00

Perdolet, dit així, sense com ni per què, fa pensar en un nen eixerit, galtarodó i caravermell. I una mica trapella. I fins i tot un punt murri.

(Dono per fet que l'heu llegit com a paraula aguda i -si sou del dialecte central- amb la neutralització corresponent de la o, i amb la e oberta, com pertoca. Però s'admeten variants, ara no ens farem els centralistes.)

Només cal desplaçar l'accent, allargar la o i fer-la tancada, i tancar també la e, i el nen que saltironejava se'ns transmuda:

perdolet - doluit - 2 impers: fer molt de mal, afligir-se, lamentar-se molt.

I és que no hi ha com anar a un diccionari llatí per trobar la crua realitat que s'amaga sota la vana aparença de les coses.

Parèntesi

2010-11-21T13:10:00.004+01:00

L'home del peix

2010-11-14T18:23:00.004+01:00

L'home del peix navega només per mars interiors. Un matí va capbussar-se i va notar una pessigolla a l'orella. No en va fer cas, però amb el pas dels dies el crani se li omplia d'ecos estranys, potser cants de sirena. Per sort o per desgràcia ell s'havia lligat al pal major i no es deixava portar per res. Només es delia per tornar a casa i no estava per cabòries. Uns certs ressons de velles lectures li recomanaven a més no prestar atenció a melodies sempre inintel·ligibles. I així va seguir, ignorant l'hoste que emergia. Ara el tragina amb una certa angúnia, però amb posat indiferent. Quan es creua amb els coneguts, els saluda i passa de llarg. Sap que murmuren i s'interroguen sobre l'estrany fenomen. S'ha anat quedant més sol que no estava, però això no l'atabala: l'home del peix només navega per mars interiors.

I ara ho fa en companyia: la seva mort serà de sal. Un dia clar, al pic de migdia.

Eleccions

2010-11-13T13:44:00.006+01:00

S'acosten les eleccions

temps de festa i alegria.

Els qui aspiren als escons

treuen pit: qui no ho faria?

Si escolteu els candidats,

tots diran belles paraules.

Per a uns grans veritats,

altres les prendreu per faules.

L'Artur Mas hi és a tocar,

en Montilla no es refia,

Puigcercós no ho té gens clar,

l'Herrera fa cara pia.

La Camacho brama fort,

en Rivera va de tort

i en Laporta posa un "pero"

a l'opció d'en Carretero.

Tot plegat fa molta gràcia.

Visca el dia vint-i-vuit!

Quan ja tot serà ben cuit,

que sigui lo que a Déu plàcia...

Dialèctica

2010-11-12T16:58:00.021+01:00

TESI

A la cerimònia de consagració de la Sagrada Família, unes monges s'encarreguen d'endreçar l'altar i d'eixugar els regalims de la unció.

L'opinió pública i publicada se n'exclama: l'Església ha ensenyat el llautó i s'ha de criticar i denunciar el paper assignat a la dona (a l'alçada del betum, com acredita la fotografia) dins d'aquesta baluerna obsoleta. Si anem oferint aquests models cavernícoles, ho tenim ben pelut (en la cosa de la igualtat i de la dignitat de la dona, s'entén).

ANTÍTESI

Se celebra la desfilada de Victoria's Secret. Informatius i premsa en van plens: imatges i comentaris admiratius. Ni un bri de circumspecció. Somriures còmplices de locutors i locutores. Baves a dojo.

SÍNTESI

En ocasió d'alguna propera cerimònia en què calgui fer una mica d'endreça, potser convindria que l'Església es posés al dia. Si més no en les aparences:

A veure si hi ha sort.

NIC

2010-11-10T19:13:00.004+01:00

Si no vaig mal informat aquest dies paren per la bonica ciutat de Barcelona els bonics representants del bonic Cirque du Soleil.

Tanta boniquesa m'embafa, la veritat.

A mi, els saltimbanquis solars em fan venir com ois. Amb tot, em vaig deixar arrossegar fa uns anys i vaig presenciar amb un posat elegant i admiratiu l'ínsipid repertori d'aquesta mena de circ asèptic, dissenyat per a petits burgesos amb ínfules de cultura popular sofisticada. Però em tiren més les crostes d'elefants que llagrimegen i el recompte sistemàtic de costelles de lleons decrèpits i mal alimentats.

De fet, cadascú és cadascú i malgrat tot el sol s'entesta a treure el nas cada dia.

Tot plegat deu venir que quan era petit distreia les meves solituds amb la tecnologia punta del cine NIC. No aconseguia esborrar l'avorriment, és clar. Però a ulls dels qui s'entestaven a pensar que ja m'entretenia, la mecànica disciplina amb què feia girar la maneta i les estones que hi esmerçava els produïa un gran alleujament.

Conservo, degudament arrenglerades i entomant la pols del silenci, la trentena de pel·lícules que feia desfilar davant dels meus ulls absents. La que encapçala aquestes paraules em remet a paisatges convenientment oblidats.

Avui, però, m'ha vingut bé de rescatar-ne una del pou de la memòria.

Perquè sí, que tampoc no cal adduir raons més sofisticades.

T.I.C.

2010-11-09T20:12:00.002+01:00

Duos habet et bene pendentes

2010-11-05T19:40:00.002+01:00

Si la wikipedia no menteix (i espero que no faci, jo confio cegament en aquest pilar de la cultura occidental) el lamentable episodi protagonitzat per la Papessa Joana va introduir un amè costum en la cort pontifícia: per garantir la virilitat del Papa electe, un eclesiàstic s'encarregava d'examinar manualment els atributs sexuals del nou pontífex a través d'una cadira convenientment foradada. Un cop certificada la masculinitat pontifícia, exclamava: "Duos habet et bene pendentes".

I allà va que trona!

Tot i el caràcter llegendari d'aquesta esbarjosa manipulació (especialment esbarjosa, no cal dir-ho, per a l'aspirant a la trona de Sant Pere), trobo que té tant d'encant que si no es fa, caldria convertir el ritual en obligatori i -ja sé que és difícil, però de més verdes en maduren- d'obligada retransmissió per tots els canals de televisió disponibles. Tinc la sospita que despertaria gran expectació i que els ingressos per publicitat que generaria omplirien a vessar les arques d'aquest petit Estat que d'aquí unes hores ens cedirà per unes ídem el seu gentil cap d'ídem. (Passeu-me l'ídem, és per evitar repeticions.)

Si sou de mena tafanera i no estàveu al cas dels avatars de la Papessa Joana i si la cotilla de la wikipedia us estreny la neurona, permeteu-me recomanar-vos la novel·la d'Emmanuel Royidis sobre la vida i miracles de la dona-papa. Lawrence Durrel en va fer una traducció i adaptació (1954). Estela Canto la va passar al castellà i Edhasa la va publicar (1977).

Passareu una bona estona. Tant o més bona que la que farà tremolar les carns de la feligresia durant les dues o tres hores que en Benet XVI consagrarà la nostra Basílica a mig coure.

Que hi hagi sort.

P.S. Que consti que a mi em sembla estupend que vingui en Benet i que la Sagrada Família sigui consagrada amb tots els ets i tots els uts. L'únic que em preocupa és saber si, tractant-se d'un temple expiatori que costa una mica d'acabar, estem expiats del tot gràcies a l'actuació del Papa, anem a mig expiar o -perdoneu-me la gosadia- a aquesta mena de cafarnaüm en què ens entretenim a convertir Barcelona, no hi ha Déu que l'expiï.

Eclecticisme

2010-10-30T17:13:00.005+02:00

Si l'infern dels terrissaires té un forn roent on es coguin per tota l'eternitat els qui han insultat el noble art de la terra cuita, podeu tenir per segur que s'hi carbonitza el senyor Lladró, flanquejat per tots els impresentables que han seguit la seva estel·la obscena.

A casa, que tenim una certa debilitat per la ceràmica, un bon dia va arribar aquesta mena d'engendre amb boqueta de pinyó, ales esteses i posat de demanar un parell d'hòsties ben donades. Com que qui ens l'oferia ho feia amb una càndida bona intenció i amb la certesa que havia aconseguit l'encert de la seva vida, nosaltres, que som de mena pacífica i conciliadora, vam buscar a l'instant un racó de lluïment per exhibir-lo. (Mai no se sap si les visites repetiran l'escomesa, i no és de bona criança que trobin a faltar,degudament instal·lat, l'obsequi amb què ens han volgut demostrar l'estima que ens tenen.)

Per allò de la llei de la compensació, vam aposentar la fràgil fada sota l'aixopluc contundent de les mamelles d'un càntir de molta més solvència que presideix el lent degoteig de les nostres hores domèstiques. Qui sap si ens animava l'esperança que una mica de la gravidesa matriarcal de la mestressa vigilant acabés per espavilar la fingida fragilitat de la neòfita sense substància.

Heus ací, però, que han passat els anys i ni l'una ni l'altra han fet el mínim gest: la matrona segueix exhibint els seus atributs sense ni una engruna de recança i no ens consta que la nouvinguda hagi variat ni un pensament el seu posat de fingida innocència.

I és que si ho vas a pensar, en això deu residir el secret de les llargues convivències: poder coexistir durant molts anys sense grans estridències i sense que cap dels implicats no es mogui ni un mil·límetre de les que són les seves realitats essencials.

Lliçons que ens dóna la circumspecta contemplació dels objectes que ens envolten, ens miren, callen, i es riuen de nosaltres.

La Lolita i el bisbe

2010-10-25T18:57:00.002+02:00

El setmanari Presència (n. 2017, 22 a 28 d'octubre del 2010) m'obsequia amb una entrevista amb la senyora Lolita Bosch. Els en dono les gràcies perquè un servidor de vostès, que gasta una ignorància oceànica, no estava al corrent de l'existència d'aquesta escriptora.

En un moment de l'entrevista, la senyora Bosch emet opinió sobre la cosa aquesta de la llengua literària. Copio:

-[...] Quan vaig preguntar a l'Edgar Cantero què pensava de la literatura catalana, em va contestar amb una sola paraula. "Tabarra", va dir.

-I per què passa això?

-Perquè en aquest país hem barrejat massa la llengua i la literatura, i la gent està farta de la normalització lingüística. Per a un escriptor és un corpiño.

-Un corpiño?

-Vull dir que no està bé que en català tot sigui incorrecte. Jo, en castellà, no he passat pel correctors lingüístics que he de passar pel català. I quan escric literatura infantil, encara és més estricte. No ho sé, saps què és fer un bisbe?

-Fer un bisbe és que dues persones diguin el mateix en el mateix moment.

-Doncs jo no he dit mai. Jo vull escriure en el català que parlo, no vull recuperar un català que no he parlat mai. Una cosa és la llengua i una altra la literatura. [...]

He de confessar que la lectura d'aquestes paraules em va emocionar. Per diversos motius i raons:

D'entrada, voldria donar suport a la senyora Lolita i animar-la a perseverar en la ignorància de la cosa del bisbe. Un país que de tant en tant s'ha entretingut a cremar convents i a desenterrar mòmies, no pot més que sentir-se honorat que hi hagi una jove escriptora que fugi com de la pesta d'incloure en el seu repertori lèxic una expressió contaminada per una al·lusió clerical.

En segon lloc, he de retre-li homenatge per una sentència tan lluïda com la que ens anima a no barrejar llengua i literatura. Ve a ser com la cosa de l'oli i l'aigua, és evident, però és bo que alguna ment esmolada ens ho recordi de tant en tant.

En tercer lloc, i espero que sàpiga disculpar-me, potser pledejaria en favor del gremi dels cotillaires. No dubto que ser elevats a la categoria de "corpinyaires" els ha de produir una enorme satisfacció, per allò de la projecció internacional, però a mi (que tinc una flaca per les senyoretes vuicentistes) la cosa de la cotilla em tira més.

I finalment, voldria subscriure i aplaudir fervorosament aquesta voluntat que proclama d'escriure només en "el català que parlo". Tinc per mi que serà una autora d'obra curta i, en conseqüència, sàviament destil·lada.

Doncs això.

S.O.S.

2010-10-16T17:36:00.004+02:00

Encara que els papers diuen que fa dos anys que els preus s'abaixen, la meva butxaca no dóna per a tant. M'han desnonat de la poma que ocupava i fa dies que vaig fent tombs. Breu: sóc un cuc sense sostre.

I ja fresqueja. Resumint, un desastre.

Fins ara m'he mantingut en la més estricta observança vegetariana. Però la fe em comença a trontollar: si el bon Jesús no hi posa remei, estic disposat a considerar ofertes de difunts.

La gana ens empeny a decisions que mai no hauríem cregut que contemplaríem.

Efemèrides

2010-10-09T18:55:00.003+02:00

Sant Google em vol recordar que tal dia com avui sonaven per primera vegada els brams del senyor Lennon. Bé m'està.

És possible per allò de les generacions que el tal John hagués de representar alguna cosa en el repertori de les meves nostàlgies. No diré que no.

És el cas, però, que a mi la cosa dels Beatles sempre m'ha relliscat. No ho considero ni un mèrit ni una desgràcia, simplement ho constato.

A mi sempre m'ha tirat més la cosa gavatxa que l'anglosaxona. Coses de la vida.

És per això potser, o perquè tinc una certa tendència a escapar de qualsevol cosa que vulguin fer-me empassar, que -i espero que els valencians no me'n facin retret- posaré sobre la taula la meva efemèride del dia: tal dia com avui del 1978 ens passava al davant Jacques Brel.

Heus-lo ací, ben suadet i cantant un Tango funebre:

Celebració

2010-10-08T17:33:00.002+02:00

Davant la perspectiva de quatre dies de cripta intensiva, no podia per menys que mostrar la meva satisfacció.

Debilitats. De la carn?

Això mai!

Ossos, sempre ossos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Reconstrucció

2010-09-24T19:19:00.002+02:00

A les 12.45 PM l'home cansat entra al bar. N'hi ha més al seu abast, però aquest li dóna el gruix de pols i l'alè de ranci que li agraden. Sempre ha fugit dels bars llampants, asèptics, massa nets per poc viscuts.

Qui atén la barra és la filla de l'amo: malgirbada, cridanera i amb una tirada entendridora a la conversa banal. L'altre dia el va obsequiar amb una acolorida descripció de com el seu nòvio (quatre anys de convivència no l'han pogut corregir) escampa els kleenex gastats pels llocs més inversemblants. També el va posar al corrent de la poca condícia que el paio practica a la cuina i de com només l'excel·lent paella que cuina fa que se li perdoni l'escampall de pellofes i plats bruts amb què corona la seva executòria als fogons.

Li ha servit una canya de dubtosa frescor en un got de netedat qüestionable, just allò que li fa peça. Arreplega del taulell un diari esportiu més o menys de la data i s'entreté amb els sants. Ronaldos i Messis van en dansa, la prosa florida dels cronistes en lloa o en blasma els avatars. El temps corre.

Uns altaveus misteriosament dissimulats entre els prestatges polsosos vomiten una cançó, potser de moda, ell no ho sap. El vocalista enfila una comparació que li talla l'alè: "Me siento como el esperma en el tubo de ensayo". El got amb la cervesa s'ha quedat a un dit dels llavis. Para l'orella: "Congelado, pero vivo".

És un moment definitiu. Un punt d'inflexió en la seva existència. Des d'ara tot serà diferent.

A què treu cap deixar l'ànim en suspens davant un vers que digui, posem per cas:

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,

un núvol ens amaga un sol ponent.

I la mà freda de la tardor posa

una mica d'or a les ales del vent.

O tarda clara de novembre! Lent,

el dia mor en cada cosa.

si setanta-dos anys després que s'hagin escrits aquests mots algú pot perpetrar posant-li música una comparació tan llardosa com la de la cançó?

Se sobreposa i es tira coll avall la resta de cervesa. Li sembla que amarganteja un punt més que abans, però són cabòries.

L'home cansat deixa el seu euro amb deu al costat del got buit i se'n va. Educat de mena llença un adéu-siau que ningú no li retopa.

Al carrer, una tropa eixordadora de canalla vessa de la porta d'una escola. Molts avis i alguns pares i mares arrepleguen el futur. S'acosta l'hora de dinar i cal peixar els qui d'aquí no massa escamparan les nostres cendres.

Que bon profit els facin. Qui sap si algun d'ells ha vingut entre nosaltres després que escuressin l'esperma congelat del cul d'algun tub d'assaig.

L'ordenació de la tecla

2010-09-22T19:24:00.002+02:00

Tinc una pèssima memòria pels acudits. Les gràcies amb recepta sempre m'han produït una mena de col·lapse: les ric, perquè de petit em van ensenyar a donar les gràcies i jo vaig deduir que també calia celebrar-les per ser polit, però no deixen de suscitar-me un encongiment de cor davant del patetisme que testimonien.

Això no vol dir que no guardi en la memòria algun acudit. De fet, solc emmagatzemar aquells que m'asseguren que ningú no me'ls riurà. Hi juguen dos factors: un, que no solen tenir cap espurna de gràcia; dos, que si goso reproduir-los, ho faig amb la mateixa malaptesa amb què un elefant esmicola delicades porcellanes en un elegant establiment de classe alta.

Pregunta: Saps quin és el negoci que mai no té crisis?

Resposta: No.

Conclusió: Els cementiris: són l´únic negoci on el client hi posa la matèria primera.

Sempre m'ha agradat. Toca la cosa mortuòria, que a mi ja em va, és curtet, i em dóna garantia que qui el sent no li troba la més mínima gràcia. És perfecte.

El segon lloc del meu rànquing l'ocupa un de molt tronat.

Pregunta: Quin és el colmo d'un pianista?

Resposta: Tenir una dona que es digui Tecla i que tothom la toqui.

Fantàstic. Suma la imbecil·litat del contingut amb els masclisme reconcentrat que subjau en el supòsit que la Tecla de marres, propietat del marit cornut, no fa salts d'alegria davant de l'expectativa dels tocaments i, al damunt, ensorra en la més negra de les misèries del ridícul el seu amo i senyor.

Doncs això.

Amb tot, el que ha suscitat aquesta mena de tirallonga sense substància ha estat el fet que fa dies que vaig teclejant el meu ordinador per satisfer a pilota passada unes obligacions que si fos home assenyat hauria acomplert en el seu moment.

O séase, que ja començo a tenir determinades glàndules a vessar per haver de dedicar les meves hores a picar com un obsés per engiponar la quota de mentides suficients per no exhibir amb absoluta impúdicia aquests simpàtics glutis de què natura m'ha dotat.

He dit. I fins una altra.

DIEC 966-967

2010-09-18T19:52:00.002+02:00

Com que fa dies que no passava per aquí (mig per feina, mig per mandra, mig per sequera) vaig i em dic que podria escriure alguna coseta, per allò que no sigui dit, i això, i allò, i potser allò de més enllà.

Posat a enfilar algun estirabot, em refugio en el meu cementiri preferit, que és el de les paraules, i com és de llei, és a dir, a l'atzar, ensopego amb aquestes boniques pàgines del molt amable Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (Segona edició).

El panorama se m'obre entre "instal·lador" i "insuperable" i m'ofereix un bell recorregut puntejat per "instantó" (Partícula hipotètica emprada en cromodinàmica quàntica.), "instruït" (Que ha rebut, que té, instrucció. És una persona instruïda.), "insuflador" (Que insufla. Instrument insuflador.)

De totes les alternatives que la mica de lectura em regala, he decidit que em quedaré amb "instil·lar". Per dues raons fàcilment justificables:

a) Perquè a mi, i no em dol confessar-ho, les geminacions em fan perdre el seny. Aquesta breu reduplicació de la ela m'enamora. Li trobo una sensualitat especial, un punt de picardia , com una instantània picada d'ullet fonètica, no sé com dir-ho...

b) Perquè els molt saberuts redactors del diccionari hi posen un exemple de molt mèrit: "Paraules que instil·laven l'esperança en el cor dels joves".

I, què voleu que us hi digui, en aquests temps tan costeruts que tinc l'honor de traginar, ja m'està bé que siguin les eixutes paraules d'un diccionari les que em donin una mica de confiança i d'esperança en un demà millor.

(Ha quedat bonic, oi? Cago'n cony! M'ho hauré de fer mirar!)

Concerto per flautino

2010-09-03T20:24:00.004+02:00

Pensava: "Em deixaria tallar una mà per tocar aquest concert". I tot seguit s'adonava que, fet el sacrifici, es trobaria manc i, al damunt, amb cara d'idiota. Per això es limitava a sentir-lo o, simplement, el recordava.

O el desempolsegava del prestatge dels bits màgics per fer-ne regal.

Perquè hom mira de compartir allò que li plau i té la certesa que una mica de música

és una bella manera de tancar un parèntesi.

O d'acompanyar el silenci.

Aigua passada

2010-09-01T17:13:00.002+02:00

circumspecte.

disciplinat.

quasi boví.

basta que una pedra dibuixi cercles per capgirar la vertical del pou.

hi ha sospita de sol.

o de núvol

tant li fa.

sol i de dol i amb vetusta gonella

és quan plou que ballo sol

foix rima amb moix

però també amb coix i toix.

m'és ben igual.

cada mot és un regal.

Mirada

2010-08-28T20:33:00.003+02:00

equilibris sobre una corda de violí

(potser la nota?)

o la trista vida del penjat

: “tu!, surt d’aquí! fas nosa!”:

(((jo noc, tu nous, ell nou, nosaltres noem, vosaltres noueu, ells nouen)))

és una bella conjugació,

sí,

però noure no és destorbar

–error evident malgrat la consonància–

és fer mal

(a alguna cosa o a algú: qui noïa? el bon noïdor que bé noeixi bon noïdor serà)

ara, ressons arnats:

el cielo está entarabintanticulado, ¿quién lo desentarabintanticulará?

a l’entremig la brisca, el braser i l’elena francis,

més equilibris sobre la corda fluixa,

cal un equilibri molt especial, no tothom n’és capaç

–diuen–

però és cert:

la distància més curta entre dos interrogants segueix sent el silenci

Una mica de bestiari

2010-08-24T19:58:00.003+02:00

Sempre fa bo fer visita als vells coneguts. Saps que tindran una paraula amable i una reflexió escaient per ajudar-te a no perdre de vista la justa proporció de les coses.

ELS CORBS

Mor el dia,

l'aire calla;

ja no sona

la batalla.

(Hi ha en el camp, ajaguts,

vencedors i vençuts).

Munta un núvol

sangonent

per la serra

de ponent.

¿Qui cap glòria

se n'ha dut?

Uns i altres

han perdut.

Sense fressa

ni destorbs,

els que guanyen

són els corbs.

Pere Quart, Bestiari (1964)