diumenge, 29 de novembre de 2009

Més Villon, amb unes gotes d'Espriu

Quatrain

Je suis Françoys, dont il me poise,
Né de Paris, emprès Pontoise,
Et d'une corde d'une toise
Sçaura mon col que mon cul poise.


Villon, d'una d'aquestes vegades que esperava que el pengessin i que van donar peu a bonics versos, n'extreu aquest quartet amb un final tan rodó: "sabrà el meu coll quant pesa el meu cul".

Anys després, un il·lustre obsés per la mort com Espriu en recupera la cadència a l'estrofa final de Petites cobles d'entenebrats:

Em dic Salom, fill de Sinera.
Contemplo el buit, mirant enrera.
I temps enllà, tan sols m'espera,
desert, tristor d'hora darrera.

El parentiu entre els dos poemes em va venir a trobar ja fa molt de temps, quan encara em dedicava a llegir amb una certa atenció. Si la memòria no m'és flaca, en algun altre moment he retret aquesta coincidència i fins i tot l'he amanida amb la connexió entre Espriu i Lovecraft, que sempre m'ha semblat especialment divertida.

Per què hi torno avui? No ho sabria dir. Potser perquè el dia és gris i em pren una certa melangia matinal. Potser és això.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Si ho diu Ell...

Voulez vous que verté vous die?
Il n'est jouer qu'en maladie,
Lettre vraye que tragedie,
Lasche homme que chevalereux,
Orrible son que melodie,
Ne bien conseillé qu'amoureux.

...qui som nosaltres per contradir-lo?

divendres, 27 de novembre de 2009

401è post (celebració)

Adéu, Espanya!

En un panorama oratòriament tan llis com el que ens ha tocat de comportar, el senyor Carod Rovira arranca amb un plus d'interès.

Ideologia a banda, l'home sap construir les frases (subjecte, verb, predicat) i té les quatre lectures imprescindibles per poder mirar-se al mirall sense haver d'acalar la vista.

Aquest matí, en un parèntesi que m'he regalat en el meu desert de divendres, he enganxat l'orella a la ràdio i he caçat una entrevista que li feien els de Rac 1. La cosa, com és de llei, anava d'aixonsis de les Catalunyes i les Espanyes i dels diaris i dels editorials.

La pregunta era la que calia esperar. I la resposta, si fa no fa, també: una mica de "donde dije digo, digo Diego" amanida amb una altra mica "d'embolica que fa fort" (Carod és llegit, sí; però fa de polític, esclar.)

El recurs a Maragall i les Odes, era de P3. La veritat és que arribava a entendrir. Però el que ja arrancava les llàgrimes era el to de la glossa de l'entrevistador, a cavall entre la genuflexió per trobar-se un polític que tirava de citació literària i la voluntat de demostrar que ell sabia de què anava la cosa i ho posava a l'abast dels oïdors illetrats. Alabat sia Déu!

Breu: que m'he distret una estona.

I pel que fa a la cosa dels comiats, doncs què us he de dir... Que ja fa escudella!

Una bona botifarra i menys música celestial, que ja va sent hora.

O no?

dimecres, 25 de novembre de 2009

Calendaris

Ara que està d'actualitat això dels calendaris escolars, m'ha vingut al cap una expressió que dèiem per casa i que tenia un xic oblidada ("Tu, no facis calendaris ara!") que jo interpretava com que no exagerés, que no dramatitzés, o que no tragués les coses de polleguera, posem per cas.

Com que els anys m'han fet més ignorant, o potser més caut, me n'he anat a fer consulta a l'Alcover-Moll, a veure què en deia, i m'he trobat que ho registra com una locució tortosina que defineix com "fer comptes sobre fonaments falsos o inexactes".

És evident que seguiré fent calendaris tal com me'ls van ensenyar a casa, faltaria més. Però no tinc inconvenient a incorporar la lliçó del DCVB, perquè ja em sembla prou que s'ajusta als projectes del Departament d'Educació.

Si el "d'aquí en trec dos, i allí n'afegeixo un, i començo abans, però després m'aturo, però si sumo i resto, la quantitat no es mou" és una de les grans aportacions a redreçar la incultura general que provoca el pas per les nostres aules, no em sembla desencertat això dels "fonaments falsos i inexactes".

Per la resta, que això de sirgar amb la canalla és un embolic, és evident. I que tenir-los a casa, destarota el fràgil equilibri nerviós de qualsevol progenitor, em sembla fora de dubte.

Potser la crionització temporal o la restauració de llòbrecs internats fóra la solució.

Bé, és un dir. I sense ànims de molestar ningú.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Remenant la brossa

El vaig dipositar ja fa temps en un contenidor que he abandonat. Avui m'ha pegat un rampell nostàlgic i l'he anat a visitar.M'ha fet somriure (tampoc no diré ara per què) i m'ha semblat de llei treure'l a prendre la fresca.

Petit conte idiota sense ordre ni concert.



En Mort K. Daver feia honor al seu nom: esquelètic i aigualit, vivia i treballava en una cofurna amb aspiracions de nínxol. Com havia arribat a l'ofici de detectiu demanaria unes explicacions que ara mateix fa molta mandra de donar i que , a més, serien perfectament inútils. El cas és que feia veure que s’hi guanyava la vida i deixava passar els dies i les nits en un estat de somnolència etílica que alimentava escurant culs d’ampolla. Molt de tant en tant acceptava algun encàrrec i se les espavilava com bonament podia perquè el client donés per bona la feina i la hi retribuís amb la prodigalitat escarransida que li permetia de mantenir el fetge en maceració.

No aspirava a més. No demanava res més.

Aquell matí de juliol s’entretenia esclafant formigues amb l’ungla del polze. Quan havia començat la invasió, havia estat sospesant la possibilitat de sacsejar el ossos fins a les drogues per firar-se un verí prou contundent que l’alliberés d’aquells hostes impertinents. Els genocidis, però, li tocaven la fibra i havia abandonat la dèria de l’extermini massiu per la contracció a la disciplina de la mort artesanal. Crueltat per crueltat, aquesta li semblava més equitativa: una per una, l’eliminació de les formigues se li presentava com a més digna i a més li oferia una sortida prou airosa a l’eterna digestió de les hores que costava de tirar coll avall.

El dring impertinent del telèfon va estalviar la vida a un exemplar laboriós que traginava una molla rància. Ja se sap que els designis dels déus són sempre inescrutables i potser aquesta anava per formiga del mes. Quan el seu retrat groguegés en el record dels seus descendents i l’efemèride es comentés en el sopar d’algun hivern especialment rúfol, ningú no recordaria l’oportuna intervenció de Graham Bell. Però ja se sap que les formigues són uns insectes curts de memòria i especialment desagraïts.

M.K. va allargar el braç, va despenjar l’auricular i va grunyir:

-Daver a l’aparell.
-Encara no t’has mort del tot?
-Faig el que puc, però no hi ha déu. Paciència, que tot arriba.

Va ser cosa de quatre renecs i algun mecàgum i ja havia lligat la feina. Joc de poques taules: es tractava de seguir una paia i deixar ben establert que cardava pels descosits en hores de feina -les del marit, s’entén. Coses d’advocats, divorcis i reclamacions de béns. Si anem a mirar, sort en tenia dels contractes legals establerts en un terreny tan llefiscós com el de l’exclusivitat dels baixos. Si hagués estat donat a les reflexions filosòfiques potser se li hauria acudit de treure punta a l’afer, però com que era home poc amic de remenar el cervell, tant li fotia que això d’alguns matrimonis seguís establert sobre unes bases tan estúpides com les que consideraven les parts nobles de la parenta un vedat de caça. Mentre durés la broma, però, ell s’hi guanyava les garrofes. L’advocat del paio estava disposat a esquitxar calerons si ell li emmarcava en quatre colors i paper satinat la prova del delicte: amb la certificació de les banyes en paper couché el client s’estalviava molta i molta pasta. I si no, per què signaven convenis matrimonials i no es llegien la lletra menuda?

La conversa telefònica i la vida d’una formiga despistada van acabar alhora. M.K. Daver es va eixugar les miques als faldons d’una camisa color de gos com fuig, es va aixecar tan a poc a poc com va poder, es va burxar el nas, va badallar sorollosament i va començar a posar-se en marxa.

I va ser just en aquell moment que el bon déu dels amants clandestins va decidir concedir-los una pròrroga i va fer esclatar la caldera de l'edifici. I amb ell va volar pels aires en Mort K. Daver, estellat en tants de bocins que ni el més pacient del forenses assajaria mai una reconstrucció inútil i evidentment supèrflua.

Coses de l’atzar i de la divina providència.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Petit conte idiota (15)

L’homenet vivia pendent del telèfon. Esperava amb impacient resignació la trucada que no arribava mai. Per por de no ser-hi quan es produís, no sortia de casa. Tampoc no podia, és clar, trucar: sabia de cert que si ho feia, el senyal de comunicar dissuadiria l’altre de tornar-ho a intentar. Així va disciplinar les seves hores i va anar envellint en el silenci. No va ser fins que va expirar, un dissabte a quarts de dotze, que el dring insistent del timbre va esqueixar la nit. Amb tota evidència, no va fer el més mínim gest d’agafar l’auricular. Els morts, de vegades, gasten uns fums que no s’acaben d’entendre.

divendres, 20 de novembre de 2009

El meu gos en un pos

I jo que me les prometia tan felices... O que pensava que me les mamaria tan dolces... (Ara va i no sé quina de les dues expressions és més genuïna, per bé que la segona té un punt de grolleria que no sé si la fa massa escaient. En fi, deixem-ho córrer.)

Doncs resulta que ca meva deu ser un cau de monges desnortades perquè amagada al costat de l'hagiografia de Ramona Maria del Remedio Llimargas Soler i a dos lloms de Tres capullos del jardín de Nuestra Senyora em trobo que hi reposava una edició més moderneta de les cartes de marres. Quin desori!

I vaig i me la miro. I arribo a l'Epíleg escrit per Meri Torras. I per ell aprenc diverses coses que em sorprenen. A saber:

a) Que de l'autoria de la monja Mariana, nasti de plasti; ço és, que segons alguns entesos, les cartes van rajar de la ploma del vescomte de Guilleragues. (Val a dir que a la Torras sembla que no li abelleix de treure-li el mèrit a una fèmina i deixa la qüestió en un com-que-sí-però-potser-no.

b) Que en el que portem de segle XXI, ja han vist la llum tres edicions de l'obreta. (Dues a Madrid i una a Barcelona.)

c) Que Josep Palau i Fabre havia publicat a El Mall l'any 1986 una traducció: Cartes d'amor de Mariana Alcoforado (La monja portuguesa).

d) Que de la versió de Ribera-Rovira publicada a "La novel·la nova" l'any 1919 no se'n diu ni piu.

I arribat aquí, jo que vaig i comparo les dues versions. I la Primera carta, passi. Però resulta que les versions de la Segona no s'assemblen ni de casualitat. (Les altres, tot cal dir-ho, ja s'acosten una mica més.)

U séase, que ara ben bé no sé què hai de fer... ¿Cedeixo als meus impulsos naturals i em recreeo en l'edició antiga, o em disciplino i em tiro coll avall la moderna que proclama: "Tenir una edició acurada d'aquestes cartes portugueses en català, fer viu el text per a la nostra tradició literària és, sens dubte, un guany"?

I és que en aquesta vida es veu que no hi ha mai res de senzill. Fins i tot una cosa tan elemental com posar-se a fullejar un llibre, ens ha de portar problemes...

No som res. I alguns menys que els altres, evidentment.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Sor Mariana

Com que s'acosta Nadal i m'alliberaré -ni que sigui parcialment i transitòria- de la contracció al deure laboral, vaig preparant-me algun entreteniment per assassinar aquestes hores que em regala el destí.

Remenant el meu bagul d'últimes novetats literàries m'he trobat amb el llegat d'aquesta bella monja que, segons m'informa Ribera-Rovira al pròleg de l'edició ens ha deixat "aquestes cinc cartes d'una meravellosa expressió cordial apassionada, breviari d'amor i de turment, veritable obra prima de sentiment i emoció".

No cal dir que ja estic frisant pel moment en què em pugui submergir en la delicada prosa epistolar. El fet que les cartes fossin escrites entre 1666 i 1667 afegeix un plus de seducció a la lectura que m'espera.

Estic il·lusionat. I em venia de gust dir-ho.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Brossa

Diré per endavant que no li tinc gran devoció. Malgrat això té un no-sé-què que m'hi porta de tant en tant: és la mateixa raó, imagino, que m'acosta a aquelles coses que no acabo d'entendre. Tinc per mi que m'agrada estavellar-me contra murs que em depassen. Massoquista, potser. O simplement miop... que no se sap mai.

A més, després d'haver enfilat veus polsegoses, convenia refrescar amb una veu més moderneta. Sense passar-se és clar. Si són vius, me'n malfio; un cop han traspassat, ja m'hi entenc millor.

La cosa diu així:

Davant el perill que representa la situació actual,
la porta principal ha estat tancada. La façana, a més
d'abalançar-se cap al carrer, s'obre lateralment.
L'esquerda que separa el campanar de la façana
té més d'un pam, de manera que hi entra el sol
i la pluja. A contrallum podeu veure perfectament
la clivella que separa la façana de la volta
del temple.

És de l'any 1975.

No va ser un mal any.

diumenge, 15 de novembre de 2009

De París, misses, traïcions i llengua d'oc

No discutiré mai que París valgui totes les misses.

Pel mateix preu accepteu-me que em resisteixi a trair Ronsard amb una traducció maldestra. Potser quan sigui una vella a la vora del foc i enyori els temps que ell em celebrava en els seus versos...

Però és cert que interposar la frontera de l'idioma entre el text i els ulls no és de persona educada. Me n'excuso.

Avui aprimarem les distàncies. Sense cedir, però, a la facilitat: cridarem a escena Azalais de Porcairagues.

N'Azalais de Porcarages si fo de l'encontrada de Monpeslier, gentils domna e enseignada. Et s'enamoret d'En Gui Guerrejat, qu'era fraire d'En Guillem de Monpeslier. E la domna si sabia trobar, e fez de lui mantas bonas cansos.

[...]
Amic ai de gran valor
que sobre toz seignoreia,
e non a cor trichador
vas me, que s'amor m'autreia.
Ieu dic que m'amors l'eschai
e cel que ditz que non fai
Dieus li don mal'escarida,
qu'ieu m'en teing fort per guerida.

Bels amic, de bon talan
son ab vos toz jornz en gatge,
cortez'e de bel semblan,
tost en venrem a l'assai
qu'en vostra merce·m metrai:
vos m'avetz la fe plevida,
que no·m demandes faillida.
[...]

Què hi voleu, tinc flaca pels temps antics i el gènere femení. Si puc fer coincidir les dues avinenteses, ja no he de demanar res més.

divendres, 13 de novembre de 2009

Cofurna (racó poètic)

No és per fer-vos enveja, però ho he de dir: tinc la immensa fortuna de passar moltes hores en un espai de quatre metres quadrats. El futur, doncs, no m'inquieta: un nínxol em semblarà una desmesura; una urna, una bicoca. En això, com en tantes altres coses, no hi ha res com arribar-hi ben preparat.

A dos pams escassos del meu nas, dormen el son dels justos els escassos volums de poesia que el meu poc seny m'ha portat a adquirir. Molt de tant en tant, perquè no sigui dit, en prenc un a l'atzar i l'obro a l'aventura.

Avui ho he fet. I heus ací què he trobat:

Je sens une douceur à conter impossible,
Dont ravy je jouys par le bien du penser,
Qu'homme ne peut escrire, ou langue prononcer,
Quand je baise ta main contre Amour invincible.

Contemplant tes beaux rais, ma pauvre ame passible
En se pasmant se perd: lors je sens amasser
Un sang froid su mon coeur, qui garde de passer
Mes esprits, & je reste une image insensible.

Voila que peut ta main & ton oeil, où les trais
D'Amour sont si ferrez, si chauds & si espais
Au regard Medusin, qui en rocher me mue.

Mais bien que mon malheur procede de les voir,
Je voudrois mille mains, & autant d'yeux avoir,
Pour voire & pour toucher leur beauté qui me tue.

Guapo, oi?

I és que el Ronsardet i jo tenim un conveni: ell parla i jo el subscric.

Ja veus tu quines coses.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Actualitat de Jordi de Sant Jordi

Jordi de Sant Jordi, que la sabia molt llarga, va esmolar l'eina poètica i va rimar bellament per veure si el bon rei Alfons esquitxava el que calia i podia abandonar la presó napolitana:

Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Rei virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Avui que els pirates se les campen, prenen vaixells i mercadegen amb les vides dels pescadors, no sé si el recurs poètic serviria de gran cosa.

Ja fa dies que el segrest es va produir. Alguns menys, que una intervenció militar de jutjat de guàrdia va capturar dos pirates i els va desembarcar a l'Audiència nacional (on aviat es van trasmudar en patata calenta); i alguns menys, que hem entrat a la fase de "correm-hi tots que no sabem què cony fer". I a tot això, les ràdios que hi posen cullerada, i van entrevistant el capità i així podem estar al corrent sobre la marxa d'aquest cúmul de despropòsits que -i ja voldria equivocar-me- acabarà com el rosari de l'aurora.

He començat pel final del poema, però em fa la sensació que és al seu principi o hauríem de buscar la situació en què es troben els pescadors:

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob de tot mal en poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e sui guardat, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Ja sé que a cap d'ells la poesia els semblarà una via plausible per sortir del destret. Això a banda, el pitjor que els podria passar (atesos els precedents) és que el manaia de torn de les Espanyes aprofités per dir que es compromet a donar ple suport a les seves demandes.

En fi, que tot plegat té mala pinta i a mi ja em sap prou greu. Les he enfilades per la banda del segle XIV perquè, vist el panorama actual, de tant en tant em prenen rampells romàntics i em fugo cap a territoris mentiders on les bromes del passat atenuen la cruesa de la penosa condició humana.


diumenge, 8 de novembre de 2009

Thales de Milet

Si dues rectes concurrents són tallades per un sistema de rectes, aleshores aquestes són paral·leles si, i només si, els segments determinats a les rectes concurrents són proporcionals.

Si les enciclopèdies aquestes que ens permeten dissimular les nostres ignoràncies no menteixen, aquest és un dels teoremes de Thales.

Aquest matí m'he llevat amb el joni de marres al cap. Podria explicar per què, però no ho faré de cap manera: he de ser fidel a la meva pretesa inintel·ligibilitat i, a més, la presència del filòsof i matemàtic a les meves cabòries matinals és tan transparent que justificar-la seria ociós.

Crec que deuria tenir 14 o 15 anys quan vaig fer coneixença amb el teorema en qüestió. No sabria dir ara si ho dec a la senyora Arnaldos o al senyor Congost. Tant l'una com l'altre van fer digníssims esforços perquè la matemàtica travessés la infranquejable barrera que el meu cervell li oposava. No se'n van sortir. La senyora Tarrida va seu un pèl més afortunada: jo havia arribat ja als 16 anyets i, tot i seguir sense entendre gran cosa, vaig intuir per primera vegada que allò de les matemàtiques tenia alguna aplicació pràctica, i em vaig divertir. Cal que reconegui també que en el descobriment d'aquesta part lúdica em va ajudar força el tarannà un pèl histriònic de la professora i la manera com xuclava àvidament els Ducados que consumia mentre passejava entre nosaltres i feia les seves explicacions.

La vessant filosòfica del personatge em deuria arribar també en algun moment d'aquells anys, perduda en algun racó dels fastuosos quadres sinòptics amb què ens il·lustrava la senyora Tineo. Però també és cert que, més enllà del nom, he arribat fins avui sense saber massa cosa del filòsof i matemàtic en qüestió.

Aquesta és la trista realitat de la meva escarransida cultura: un arxipèlag dispers que punteja la vastitud oceànica de les meves ignoràncies.

Això no obsta però perquè avui em senti particularment feliç de poder parlar de Thales. Els moments durant els quals va concedir-me ahir el seu aixpoluc ja els tinc endreçats al rengle dels que m'ajuden a tirar endavant i a contemplar la meva vida amb un somriure.

I així ho dic. Perquè vull i puc. I perquè consti en acta.

divendres, 6 de novembre de 2009

Cementiris intel·ligents

Hi ha molts japonesos vius. Fins aquí, ja em feia a la idea. Bé, de fet hi ha més xinesos vius, esclar, però estan més escampats. Rectifico: hi ha molts japonesos vius i estan atapeïts. És el que té ser japonès.

Els japonesos vius -que n'hi ha molts i viuen atapeïts- són gent espavilada. Això també ho sabia. Que tenen una certa tirada a disfressar-se de català, ho vaig aprendre de Pere Calders gràcies a un venedor de sants d'Olot, però ara això no té importància.

El que no m'havia mai aturat a pensar és que si hi ha molts japonesos vius que viuen atapeïts, també hi ha molts japonesos morts. I es veu que també pateixen la síndrome de la sardina (enllaunada, s'entén).

I m'assabento aquests dies que aquest poble laboriós d'ulls oblics i somriure perenne ha trobat solució al problema: han posat en marxa un deliciós "cementiri intel·ligent" que, ultra resoldre el problema de l'espai, abarateix el cost de la parcel·la on conservar les restes del difunt.

El que em va fer més goig va ser veure a la televisió el petit reportatge que explicava que amb el simple gest d'introduir una targeta magnètica a l'adminicle pertinent, la intel·ligència funerària et localitzava la caixa del difunt i te la transportava ipso facto a una petita capella delicadament ornamentada on podies establir sentimentals col·loquis -lacrimògens o no, això va segons els casos- amb la mòmia o les cendres de rigor.

Un sistema semblant sabia que funcionava en el món dels aparcaments automobilístics i també he vist en alguna farmàcia com el medicament acudia amb disciplinada obediència a les ordres teclejades per la senyoreta o senyoret dispensador de torn.

Imaginar que un sistema d'impulsos electrònics i de corrons i politges ben greixades posi a l'abast del meu dol algun familiar que dorm el son dels justos, m'ha obert una nova perspectiva de confiança en les virtuts del progrés.

I, de fet, m'ha suggerit que algun emprenedor del país podria oferir a algun ajuntament en crisi un negoci interessant: jo us munto un cementiri intel·ligent i m'encarrego del trasllat d'ossades, i vosaltres em requalifiqueu la parcel·la que ara ocupa el cementiri i hi fem una urbanització de luxe

Us imagineu, barcelonins, que bo que seria el tracte per a la falda de Montjuïc?

Si és que tot és posar-s'hi. Encara trobarem sortida a la crisi de la construcció!

dimarts, 3 de novembre de 2009

Detencions preventives

Redacció.- Atenent a l'alarma social generalitzada que han desvetllat els últims esdeveniments, l'Audiència nacional ha procedit a la detenció preventiva del braç incorrupte de Santa Teresa.

Atesa la impossibilitat metafísica que hi hagi algú o alguna cosa que no hagi cedit a la temptació i s'hagi corromput, s'està procedint a esbrinar què hi de cert en el tràfic de custòdies que buida notables sagraris de fes diverses.

L'Arquebisbat ha presentat una queixa formal perquè en arribar a l'Audiència no es va obstaculitzar que les càmeres obtinguessin i difonguessin imatges del braç emmanillat.

S'espera que de forma imminent es determini si el braç ingressa a la presó o se li apliquen indulgències plenàries i el braç pot quedar a la disposició d'algun dictador en hores baixes perquè el guardi a sota el llit.