Quatrain
Je suis Françoys, dont il me poise,
Né de Paris, emprès Pontoise,
Et d'une corde d'une toise
Sçaura mon col que mon cul poise.
Villon, d'una d'aquestes vegades que esperava que el pengessin i que van donar peu a bonics versos, n'extreu aquest quartet amb un final tan rodó: "sabrà el meu coll quant pesa el meu cul".
Anys després, un il·lustre obsés per la mort com Espriu en recupera la cadència a l'estrofa final de Petites cobles d'entenebrats:
Em dic Salom, fill de Sinera.
Contemplo el buit, mirant enrera.
I temps enllà, tan sols m'espera,
desert, tristor d'hora darrera.
El parentiu entre els dos poemes em va venir a trobar ja fa molt de temps, quan encara em dedicava a llegir amb una certa atenció. Si la memòria no m'és flaca, en algun altre moment he retret aquesta coincidència i fins i tot l'he amanida amb la connexió entre Espriu i Lovecraft, que sempre m'ha semblat especialment divertida.
Per què hi torno avui? No ho sabria dir. Potser perquè el dia és gris i em pren una certa melangia matinal. Potser és això.
.JPG)
3 comentaris:
Amic, el Determinisme està passat de moda.
Recorda que som actors, en part, de la nostra existència.
Només el Determinisme, anònim Anònim? Si no ho he fet tot a l'inrevés -i espero que no- jo també estic passat de moda. Altra cosa em causaria una gran decepció!
Ni modes ni punyetes. Ens fa feliços trobar connexions entre cites que el nostre cervell ha guardat per a diversió en el moments grisos.
Publica un comentari a l'entrada