Beneiteria

Per raons que no vénen al cas, ha caigut a les meves mans un full un pèl rampoinós d'origen incert. Atès que generalment no trobo millor manera d'esmerçar el temps que en activitats que no paguen la pena, m'he dedicat a donar-li una forma mínimament intel·ligible i el sotmeto a la vostra docta consideració.

Tal vegada es pot escaure que algú de vosaltres es dediqui al noble ofici que s'hi descriu. Qui sap si la lectura d'aquestes paraules us farà riure per sota el nas. Eps, i poca broma, si aconseguíssiu de fer-ho, tingueu per segur que us acolliria benvolent al cercle dels meus afectes privilegiats.

Aquí el teniu:

PROFESSOR (Magister puerorum)

Sin. profe, mestre

Cast. profesor

Estès arreu del món, es concentra durant el dia en edificis anomenats escoles.

Molt apreciat antigament, respectat i fins i tot reverenciat en contextos habitualment rurals, avui la societat tendeix a ignorar-ne l'existència, tret quan cal exigir responsabilitats per justificar disfuncions d'arrel imprecisa i complexa.

Descripció: Mamífer bípede d'alçada i humor variable. De les seves mans solen desprendre's papers i estris d'escriptura. Viu en simbiosi amb els llibres i emet sons articulats en cicles d'aproximadament seixanta minuts.

Hàbitat: Alterna, en períodes variables, pisos o vivendes unifamiliars amb edificis més complexos dividits en aules, dintre dels quals es desplaça per fer estades periòdiques en espais concrets segons una rutina diària que respon a una pauta anomenada horari.

Principis actius i localització: Emmagatzema dosis variables de coneixements al cervell. Els dispersa per via aèria ajudant-se de guix i de pissarra. Ocasionalment aprofita tecnologies avançades d'arrel electrònica.

Propietats: La principal és l'educativa; a més, destaquen la formativa, instructiva, sociabilitzadora i motivadora. Actua preferentment sobre éssers de la mateixa espècie i de menor edat.

Recol.lecció: Segons la situació del mercat, després d'un temps variable d'haver sortit de les plantes de producció -anomenades Facultats-, l'estada a l'interior de les quals oscil.la de tres a cinc anys.

Ús: El consumeixen col.lectivament grups de 30 a 35 alumnes en dosis de 50 a 60 minuts. Ús extern per immersió sonora i impacte visual. Alguns consumidors a qui s'administra per prescripció forçosa elaboren diverses estratègies de resistència, davant el grau de duresa de les quals el professor es defensa amb un principi actiu de regeneració que coneixem amb el nom de vocació.

Corbs

Atesa la consistència tenaçment asfàltica del meu periple vital, us he de confessar que a penes si distingeixo coloms de canaris. I bàsicament me'n surto considerant que uns s'obstinen a deixar el testimoni de les seves funcions digestives a peu de la meva porta, mentre que algun dels altres refila des de la seva cel·la del tercer segona. Ja veieu, doncs, quines són les meves limitacions naturalistes.

Això no obstant, he de confessar una debilitat pels corbs.

No tots els passeigs demanen l'ús de les cames, i en alguns d'aquests periples que em complac a fer des de la butaca, he ensopegat amb corbs prou interesssants que he decidit que avui podia compartir amb vosaltres.

El primer que va venir a grallar a la meva orella, és un que encara avui es penedeix d'haver estat presa fàcil de l'afalac i la llagoteria:

Maître Corbeau sur un arbre perché,
Tenait en son bec un fromage.
Maître Renard, par l'odeur alléché,
Lui tint à peu près ce langage:
"Et bonjour, Monsieur du Corbeau,
Que vous êtes joli! que vous me semblez beau!
Sans mentir, si votre ramage
Se rapporte a votre plumage,
Vous êtes le Phénix dels hôtes de ces bois."
A ces mots, le Corbeau ne se sent pas de joie;
Et pour montrer sa belle voix,
Il ouvre un large bec, laisse tomber sa proie.
Le Renard s'en saisit, et dit: "Mon bon Monsieur,
Apprenez que tout flatteur
Vit aux dépens de celui qui l'écoute.
Cette leçon vaut bien un fromage, sans doute."
Le Corbeau, honteux et confus
Jura, mais un peu tard, qu'on ne lui prendrait plus.

Anys a venir, ben sedimentades les reflexions que sens dubte em suscità La Fontaine (i que no ho dubteu he sabut esprémer per activa i per passiva), vaig poder ampliar els meus coneixements sobre la gastronomia dels còrbids gràcies a l'amic Villon:

La pluye nous a debuez et lavez,
Et de soleil dessechiez et noircis,
Pies, corbeaux, nous ont les yeux cavez,
Et arraché la barbe et les sourcis.
Jamais nul temps nous ne sommes assis;
Puis ça, puis la, comme le vent varie
A son plaisir sans cesses nous charrie,
Plus becquetez d'oiseaulx que dez a coudre
Ne soyez donc de notre confrairie,
Mais priez Dieu que tous nous veuille absouldre!

Ja amb aquest bagatge, vaig tenir la fortuna de topar més endavant amb Poe, el qual em convidà a compartir amb una au tan literària una certa inquietud tenebrosa:

"Be that word our sing of parting, bird or fiend!" I shriecked, upstarting -
"Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! - quit the bust above my door!"
Take thy beak from out my heart, and take thy from from off my door!"
Quoth the raven, "Nevermore."

And the Raven, never flutting, still is sitting - still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seemeing of a Demon that is dreaming
And the lamp.light o'er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow lies floating on the floor
Shall be lifted - nevermore!

Tot això serien foteses si no hagués lligat amistat més tard amb Espriu. De fet va ser ell qui em va fer girar la vista enrere i adonar-me de la consistència poètica de l'ocellot. A més, també em va fer evident que la persistència de la memòria era un bon istrument per lligar caps i consolidar horitzons interpretatius de lectura.

Posats, doncs, en antecedents, espero que la lectura dels poemes que us proposo a continuació, us sigui de profit.

El primer bascula entre el XVII i el XIX. Què són dos o tres segles de distància per a uns ulls ben entrenats?

EL CORB

Els erudits cavallers de l'Islam, quan han passat ràpidament per Oxford, es reuneixen a caçar la llebre amb nobles falcons -en el nom d'Al·lah! Al·lah és gran!- i conten amb repòs al voltant de fogueres:

Després de perdre el formatge,
abandonà Mestre Corb
la dolça terra de França
i volà vers les muntanyes
que s'alcen prop del desert.

Meditant dintre d'una cova,
passava somnis de segles,
ple d'enorme saviesa
i freda malignitat.
Un sol cop sortí del cau,
a dir "Mai més". L'ocasió
la recorda prou tothom.

Un dia d'ensopiment,
el lleó s'encaminà
a visitar-lo. Volia
aprendre filosofia,
com els poderosos fan:
en dos mots i amb cap turment.

"Revela'm en solitud,
ocell de plomatge negre:
algun jorn podré saber
on l'amor fidel m'espera?"
El corb li respon: "Mai més."

"Al lluny del temps trobaré,
lluminós, per retenir-lo,
l'instant que fuig tan de pressa?"
El corb contestà: "Mai més."

"Quin és l'últim fonament
de la mort i de la vida?"
El corb repetí: "Mai més"

El glaç d'aquelles paraules
estremí l'ànim del rei:
"No pots donar-me consol
d'un enllà sense temença,
quan no vegi més el sol?"

En la tenebra esclatà
una dolenta rialla.
Cantava el corb: "Fa molts anys,
del bec em queia un formatge."

Ara ens caldrà una mica més de paciència, ja que haurem de consumir cinc segles d'espera per veure com en règims dietètics -especialment en bestioles de plomatge- no hi valen nouvelles cuisines:

KNOWLES, EL PENJAT, S'HO MIRA A CINC PAMS DE LA BRANCA

És llàstima, bonica, que no t'hagis
gaudit avui d'aquesta meva força
darrera, de l'alegre dansa
del teu humil i segur servidor.
Passen amunt del cel lentíssims núvols,
i el vell escarabat, i veus estranyes
del vent, i moltes hores buides,
quan sóc fora del temps.
Després vindran els corbs, als quals agraden
els ulls, sobretot: abans de perdre'ls,
assenyat ballarí, mira, mira
aquest teu món, l'estimada, petita,
senzilla terra que tan bé domines
des de l'altura d'una fràgil branca.

I ja no us destorbo més.

Encara que, si algun altre dia teniu paciència, rebreu notícies -a propòsit d'aquest últim poema- de les virtuts vigoritzants de la mandràgora, Georges Brassens, una visita a les ribes del Nil i, qui sap, si a la simbologia del Tarot amén d'altres beneiteries que ajuden a passar la vida.

Que d'això es tracta... O no?

Sobre fums i altres nuvolades

Visc perpètuament encoixinat per una teranyina de fum. Me n'excuso. Però com que la propera ascensió als altars de Joan Pau II a lloms del coet Ipso Facto de metxa fulminant ja m'ha convençut que no tinc perspectiva de plaça al cel, em reafirmo en el meu convençiment que, si vull núvol, me l'he de procurar en vida. I en això estic.

A més, vista l'evolució dels temps que corren, mantenir-me fidel als meus principis de fumador empedreït em produeix una doble satisfacció. D'una banda, contribueixo a l'acompliment històric de la venjança dels americans que, diuen, van fiar al tabac i als seus efectes devastadors el rescabalament del genocidi que van patir; de l'altra, cada glopada de fum que inhalo m'arringlera a la fila dels insans, una espècie en vies d'extinció que, creieu-me, mereixeria no tan sols ser protegida sinó aviciada.

Perquè, diguem-ho clar, som més solidaris que ningú.

On trobaríeu un col·lectiu tan generós que estigui disposat a escurçar la pròpia vida en benefici de tots? Considereu aquest punt de vista els qui ens acuseu de generar despeses insostenibles als diversos i variats sistemes de protecció social. No esteu tots preocupats per com mantindreu aquesta allau irrefrenable de classes passives que enterboleixen el vostre horitzó productiu? Doncs ja veniu a les meves. Mentre fumem, paguem impostos, i quan deixem de fer-ho, no ens haureu de mantenir aquesta llarga temporada de vampirs societaris durant la qual només fem que xuclar el tresor públic que hem contribuït a engreixar. Ho veieu com surt a compte?

D'altra banda, jo sóc d'una espècie encara més interessant. No m'he sentit mai empès a les delícies de la vida moderna, cosa que fa que subsisteixi sense cotxe ni aire condicionat. Ei, i d'una manera digníssima, tot s'ha de dir. Això m'allibera de bona part de la responsabilitat social -sempre plantejada en termes individuals, és clar- de la meva contribució a la destrucció del planeta.

He de reconèixer que la meva agessió a la salut dels altres es limita a atemptar contra la supervivència dels fumadors passius. Quan me'ls estimo (ja em permetreu la discriminació positiva) m'estic d'atemptar contra els seus alveols; quan no, he de proclamar un malèvol plaer a posar-los al límit de la seva resistència física, mental i emocional.

Perquè, ho he de dir amb veu alta i clara, no hi ha res que em tregui més de polleguera que els militants de qualsevol mena i pelatge. I la subespècie dels militants antitabac que, a més, s'obstinen a disfressar la seva intransigència d'una estanyíssima preocupació per la meva salut, ja els trobo literalment insuportables.

Vaja, quin descans!

Lectures de primavera

Ho diré sense embuts: em trobo empantanegat en una mar de dubtes i això em dóna mal viure.

No us ha passat mai que la tria del proper llibre se us fa una muntanya? És una decisió delicada, jo la veig així. I encara més a mesura que els anys passen i ja comences a plantejar-te que un error en la selecció et robarà un temps preciós que hauria estat més profitós en altres pàgines de més substància.

Jo, que sóc malfiat per essència, esquivo les recomanacions dels crítics i només em fio del propi nas. Per això aplico un sistema de resultats que fins ara tenia per infal·libles: m'acaro a tres opcions, em concentro en els seus principis, els llegeixo amb deteniment i calma, els medito, i la certesa de la tria se m'imposa com un imperatiu categòric, que diria un vell amic.

Però heus ací que els fonaments del meu sistema trontollen. Tinc davant meu tres incitants propostes que em criden amb igual força. És per això que goso sotmetre-les a consens més ampli per veure si algun magnetisme sobrevingut orienta la meva brúixola.

Heus-les ací.

Matilde de Bourdón, La perla preciosa, Librería y Tipografía Católica, Pino 5, Barcelona 1893.

"Inusitada animación reinaba en los alrededores del templo protestante de la calle Daguesseau, en París: una alfombra cubría el suelo desde el banco de la Cena hasta la puerta: en una mesa habían colocado el libro de los Evangelios: multitud de señoras ricamente ataviadas ocupaba los bancos: la Biblia cerrada y puesta sobre el reclinatorio aguardaba el comienzo de la ceremonia; las jóvenes hablaban a media voz, volviendo fecuentemente la cabeza á la puerta principal.

"-¡Cuánto tardan! dijo á su vecina una joven cuyo acento, hermosa tez y rubios bucles revelaban á qué nación pertenecía.

"-Es que la alcaldía está lejos, contestó la otra.

"-Es un matrimonio muy ventajoso el de Georgiana Gordón.

"-¡Oh sí! D. Guillermo Dryfsdale es todo un caballero, muy amable, de gran talento, y debe suceder á su tío en el beneficio de Holy-Cross; de manera que será uno de los dignatarios de la alta Iglesia."

Doctor Max Krafföscki, Los temibles ojos. Termología humana, Casa Editorial Viuda de Luis Tasso, Biblioteca "Natura", Barcelona, s.d.

"En descargo de mi conciencia, antes de relatar el caso que me he propuesto exponer, quiero tratar, siquiera superficialmente, de algo que con él se relaciona.

"Y este algo es lo que podemos llamar libertad matrimonial, que reviste todos los caracteres de licencia.

"Políticamente, se ha asentado el principio de derecho a la vida y emisión de las ideas, subordinados a las leyes y a las costumbres, sin distinción de clases ni de castas.

"Humanamente, es un principio inalienable que puede o no tener manifestación, pero que coexiste con el estado de conciencia.

"Sólo en este terreno puede existir una libertad absoluta, ya que, cuando se exterioriza, toda libertad topa con lo convencional. Somos libres en tanto pasamos por el rasero de lo estatuído. Hay libertad, pero no independencia. Lo que llamamos independencia, es algo que se forjó a costa de otros."

Antonio Altadill, Barcelona y sus misterios, Viuda e Hijos de J. Torrens y Compañía - Editores, Barcelona, s.d.

"No era de noche, ni llovía, ni el huracán rebramaba tronchando las ramas de los árboles, ni estremecía el trueno, ni caía el rayo, ni á la fosfórica luz del relámpago se veía una llanura desierta, ni una cruz solitaria en medio de la llanura, ni siquiera una mujer llorando al pie de la cruz; sino que era una tarde serena y placentera como lo son casi todas las tardes de abril, bajo el benigno cielo de Barcelona.

"Era día de fiesta, y un sinnúmero de familias artesanas, que durante toda la semana habían estado sujetas al yugo del trabajo, entre el ruido atronador de los telares y en medio de la cargada atmósfera de las cuadras, en las fábricas principalmente de hilados y tejidos, ó en otros de los variados é infinitos talleres que encierra la gran ciudad, según el oficio ú ocupación de cada uno, salían del casco de la capital, que quedaba completamente calma, desparramándose por sus alrededores y llevando al campo con su natural deseo de esparcimiento, la animación y la vida que momentáneamente robaban a la población."


Enteneu ara l'abast del meu trilema?

Persones de gust i de bon criteri com us suposo, sé de cert que també us veuríeu en el destret que m'aclapara.

Què hi farem... Seguiré rumiant la mostra.

Si us mostràveu caritatius, però, i hi dèieu la vostra, potser alleujaríeu les meves penes indecises.

A més veure.

Lloat sia Déu!

Geperut, plega, fes-me cas.

Havent-me empassat (amb esforç i libacions abundants, tot cal dir-ho) la trista i tendra història de la gata Mixa no n'ha quedat altre remei que deixar tota la dentadura, tota!, al balancí de caoba que reservo per al casos d'emergència.

Sort n'has tingut. Cas contrari a hores d'ara estaries travessat per incomptables galeries. Galeries de càstig, certament. Que te'l mereixes, ex-amic.

On s'és vist aquest estovament, aquest "ai ves per on que em poso nostàlgic", i no tan sols ho faig que, al damunt, vaig i ho proclamo...

I jo que em pensava que et tenia ensenyadet... Fuig, home, fuig. I el pudor? I la bona criança? Per això em vaig esllomar treballant per portar-te a una escola de pagu? Així m'ho agraeixes?

Posats a expansions emotivo-necrofíliques més et valdria consultar Ivolo i que aquest t'innovés dels costums mortuoris papús. Tal vegada t'emmirallaries en alguna vídua i com ella amb els avantpassats de rigor trasportaries degudament enfarcellada l'ossada d'aquests animalons que semblen ocupar un lloc tan eminent en el territori dels teus afectes. Posats a sacsejar, qui sap si el cloc-cloc superaria el fru-fru.

Breu, em costarà de perdonar-te, que ho sàpigues. Mantinc l'enteresa i condescendeixo a parlar-te encara només perquè sempre tinc presents les paraules de Becket: "L'honeur d'être homme est d'aller jusqu'au bout, nulle part, bien entendu, mais sans emplir l'air de nos cris".

Sort en tens que sóc un Corc llegit.

Històries de la gata Mixa

La gata Mixa va prendre possessió dels seus dominis després de rondar una temporada pel carrer. Testimoni de la crueltat o descurança des seus amos anteriors, traginava un collaret blau cel amb una inscripció indesxifrable.

Es va afegir a un petita colla de protegits ocasionals que rondaven prop de casa. Va mantenir, això sí, una prudent distància del clan dels negres. Potser ella, siamesa de pro, ne se sabia reconèixer en pelatges més adotzenats.

Va arribar el cas -la carn és dèbil, ja se sap- que va cedir als requeriments amorosos del cap de colla (o potser va ser al revés, això no ho sabrem mai) i, resultat d'uns instants que suposem ben agradosos, va venir que el seu ventre no es va estar de palesar una gravidesa inquietant.

Temerosos que la tropa de rondallers augmentés fins a límits insuportables, vam prendre la decisió. Atès que la població felina de portes endins ja era prou nodrida i que en qüestió de convivència forçada els gats tenen decisió pròpia, li vam buscar hostatge.

La Rosa, que al Cel sigui, es va fer càrrec del part i del posterior període d'alletament oferint-los posada, ni que fos transitòria. Passat el termini de rigor (pensàvem) li haurà pres llei a la gata, que ja tindrem hostatjada, i pel que vingui... la Providència proveirà.

Així van ser conduïts a aquesta vall de llàgrimes quatre cadells negres com el carbó, això sí, amb una pinzellada de blanc aleatòriament situada, testimoni irrefutable del seu progenitor vagabond.

Dos mesos van transcórrer i va arribar el cas que totes les previsions optimistes van anar a mal borràs. Ni llei, ni res de res... I heu-nos ací que teníem dos fronts a cobrir: el de la gata en postoperatori (acomplert l'alletament mínim calia desproveir-la d'aquelles parts de la seva anatomia que tinguessin tirada a la reproducció descontrolada) i quatre espurnes juganeres i entremaliades que intentàvem aixoplugar en llars ben amoroses.

Evident. Fracàs total.

I heus ací que un bon dia vam assumir les nostres responsabilitats. Com cal, amb el cap ben alt i la boca petita!

La vigília del retorn de la gata del seu stage veterinari, la descendència en pes va entrar a casa. Com que no era cas de promoure greus trasbalsos als estadants consolidats, vam aïllar els nouvinguts a la sala. Demostrant la indiscutible vocació lectora d'antecessors il·lustres, tots i cada un d'ells es van entaforar a diferents prestatges de la biblioteca. Breu: vistos i desapareguts, va ser tot una.

L'endemà vam portar Mixa, presonera encara dels efluvis de l'anestèsia. Transcorregut un parell d'hores, va obrir un ull mig entelat i va deixar-nos sentir el seu miol ronc, profund, estranyíssim.

I es va produir el miracle. Un cor de dissonàncies adelerades li va correspondre. Entre els llibres i les mares, amics, es veu que no hi ha parió.

Vam obrir la porta i quatre llamps de nit van acudir sense ni una ombra de dubte a la crida de la llet materna, la qual (ja em direu quines coses té natura) va sobreviure a amputacions tan dràstiques com les que havia sofert la gata.

No hi havia dubte possible. On n'hi caben sis, hi ha lloc per deu. I així va començar la història.

Un any sencer vam despendre en amorosir la convivència. En el seu decurs vam cedir un dels petits a una sol·licitant de solvència i qui això escriu va poder fruir de quinze dies d'immobilitat amb un peu inflat com una bota, adolorit i turgent, valorant la inconveniència d'interposar una extremitat nua en una disputa territorial. Bé, vaig llegir més que d'habitud. Fins i tot en això hi vaig sortir guanyant.

Han passat els anys. Els tres descendents que ens acompanyen encara campen per les seves i la gata Mixa crec que s'ho mira amb complicitat aquiescent des de la caixa on, convenientment reduïda a cendres, continua present entre nosaltres: MIXA (c. 1989-2004). De tant en tant la sacsejo, i és com si la sentís roncar.

Ad majorem Pagelli gloriam

-Buenos días!
-Manzanas traigo.

-...i sí, amic, sóc jo, en Corc. Cansat de melis, faigs i algun roure escadusser, heus ací que m'ha abellit de clavar la dent en una carn eixarreïda com la teva. Tot i que, i no te m'enfilis, no et pensessis ara que ets un plat de grans diades.

-I aleshores?

-Ui, ui, ui.... Estàs despert? Gran notícia! Ja em pensava que t'havíem extraviat per sempre més...

-No em diràs ara que et mancava?

-Mancar-me, mancar-me... no. Però no t'amagaré que una certa inquietud em procuraves. Vista la teva darrera incursió, m'havia arribat a afigurar que et teníem perdut en una selva tropical evangelitzant ignars.

-Veig que no has perdut el gust pels substantius polsegosos. Em reconfortes. De vegades penso que l'únic que m'uneix a tu és l'arqueologia.

-Vols que excavem una mica? Tinc per mi que alguna te'n passa i que ens convindria una petita expedició pels racons que et complaus a amagar-me.

-Jo? Mai no ho faria! Tinc a gala la transparència. I més als teus ulls.... No serà que perds la vista?

-Cosa dels anys, insinues? Em retopes els teus tòpics? Temps que perds, Geperudet. Mal que et pesi -i a desgrat de les al·literacions- no pots perdre de vista que sempre seré, pel cap baix, uns instants més jove que tu.

-Ho dius perquè t'he de pensar?

-Per exemple. Jo no sóc si tu no m'alletes, per bé que (i mal m'està el dir-ho) cap infantament no ha estat tan fulgurant com el meu propi.

-El teu propi de tu mateix?

-Exactament de l'exactitud mateixa.

-Em reconforta veure com em dupliques. Si clonen, que ho facin, però mai no arribaran a ensumar la delicada precisió de la simbiosi que ens procurem. Me'n dono les gràcies.

-A tu mateix? M'exclous?

-Mai no ho faria. Sé del cert que els miralls són inútils si no m'hi miro.

-Ja saps que en retopar-te no acato una llei física sinó un plaer.

-Que n'ets de llagoter...

-Probablement. Tinc bon mestre....

-Cert, el millor. Al capdavall, a què trauria cap amagar-nos que som en tot moment i per sempre el melic universal?

-Ara m'agrades: que et reconeguis com el que ets.

-Ho sento, amic... Ens han desbancat.

-Verge santíssima! Ara tremolo...

-Fes-ho si vols. Però gira la roda i ve que hom descobreix melics més dolços que el propi....

-Ai, ai, ai... Ara sí que tremolo. I amb fonament de causa. Si teoritzes sobre els melics, et diria enamorat.

-Fins al moll dels ossos, estimadíssim Corcó, no sé com t'ho diria.

-Bondat divina... Ara ja m'explico tantes coses...

-Me les estalvies, doncs... El meu pudor agraeix la teva subtilesa.

-Prescindiràs de mi? Un és el desert, dos la mesura justa, tres... una multitud engavanyadora. Ja em veig sacrificat!

-Te'n doldries?

-Home... Com t'ho diria? Si m'enclaustres és el no-res, la nit més negra... No la voldria per a tu!

-Ho consideraré. I encara més, et fio a una mans més altes que les meves. Si pledegen per tu, viuràs. Si no és així... heus ací el nostre comiat.

-Ajupo el cap i no llagrimejo. Vençut sí, indigne mai! Que els déus em siguin propicis.